Un cop definides les diferents illes de cases de la vila, es traçaren un seguit de parcel·les teòriques, de forma allargassada, que habitualment s’estenien d’un carrer a l’altre. L’espai es compartimentava mitjançant llargs murs paral·lels que delimitaven franges interiors d’entre quatre i cinc metres d’amplada, anomenades crugies. Aquesta amplada corresponia a la llum màxima que es podia cobrir amb bigues de fusta sense necessitat de pilars centrals.

Això no implicava que cada habitatge ocupés necessàriament una sola parcel·la. Algunes cases, de dimensions més grans, eren el resultat de la unió de diverses crugies, mentre que d’altres només n’ocupaven una part.

El model bàsic de casa medieval solia organitzar‑se en dues parts. A la façana, oberta al carrer, s’hi situava el taller o la botiga, mentre que al pis superior es disposaven les estances destinades a l’habitatge. A la part posterior hi havia un espai descobert, que podia funcionar com a magatzem, hort o corral. En alguns casos, aquest espai del darrere podia ser venut a un altre propietari, que el transformava en una petita casa independent, amb façana al carrer posterior.

A la part baixa del carrer Major es conserven dues cases de grans dimensions que integren fins a tres d’aquestes parcel·les. Es tracta de dos edificis bessons, amb un vestíbul estret obert al carrer Major, flanquejat per dues cambres de planta quadrangular. A la part posterior s’hi disposava un espai distribuïdor i dues llargues naus. A mitjan segle XVI, aquestes cases eren propietat del mercader Feliu Molera i del notari Pere Montserrat.