Pels volts de l’any 195 a.n.e. la colònia grega de Rhode va ser abandonada. Les dades arqueològiques indiquen que la zona costanera va quedar deshabitada o ocupada només per una població molt dispersa i reduïda. En canvi, les restes de vaixells enfonsats al cap de Creus i els materials recuperats a la badia demostren que les platges de Roses es continuaven utilitzant com a punt de fondeig per a vaixells que encara transitaven per les rutes comercials de la Mediterrània occidental.

Les dades aportades per l’arqueologia permeten establir que va ser a partir del segle II d.n.e., és a dir, uns quatre‑cents anys després de l’abandonament de la colònia grega, quan es va construir un nou assentament de certa entitat a la zona de la platja. Molt probablement s’hi va desenvolupar un vicus romà, equiparable a un petit nucli de població, del qual actualment només es coneixen tres edificis. D’un d’aquests edificis se’n conserven únicament alguns murs, mentre que els altres dos corresponen clarament a construccions amb funcions industrials i comercials. Tots tres es van edificar sobre la platja (A, B), i un d’ells disposava ja al segle II d’unes petites termes o banys públics (A).

Les termes eren un edifici habitual en les poblacions romanes i resultaven especialment rellevants en els barris portuaris, ja que permetien la higiene i el descans de mariners i viatgers. L’enginyer responsable de la construcció de la fortalesa moderna de la Ciutadella, Gian Battista Calvi (segle XVI), esmenta que, durant l’execució dels fonaments d’un dels baluards —el de Sant Jaume—, es van localitzar diversos murs i mosaics, que va interpretar com a restes d’unes antigues termes.

Aquest petit hàbitat, estretament vinculat al mar a través de la pesca i del comerç, va anar creixent de manera progressiva. Les excavacions arqueològiques han permès identificar com, al segle IV, l’antic edifici de banys (A) es va transformar en una factoria de salaons (fitxa 1) i, paral·lelament, se’n va construir una altra a l’edifici situat a l’oest (B). Es tracta d’indústries dedicades al processament del peix per a la fabricació de conserves i salses.

Les excavacions han proporcionat milers de fragments d’envasos de terrissa —principalment àmfores— i altres ceràmiques procedents de diversos punts de la Mediterrània: des del sud de la península Ibèrica i el nord d’Àfrica fins a la zona grega i el Pròxim Orient. A més, s’hi han recuperat més de mil monedes d’època romana. Aquest conjunt de materials posa de manifest la importància comercial de l’establiment de Roses en època romana i la seva integració en algunes de les rutes comercials més rellevants de la Mediterrània.

Als edificis industrials cal afegir‑hi una altra construcció de gran interès. A la part alta del turó, sota l’actual monestir de Santa Maria, es conserven les restes d’una petita església funerària (cella memoriae), probablement construïda al segle IV (C).

Les excavacions arqueològiques realitzades a mitjan segle XX van permetre identificar‑ne la capçalera i part de la nau, situades sota l’absis sud de l’actual església. Intervencions més recents han confirmat que aquest edifici formava part d’un complex funerari molt més extens, que ocupava gairebé tota la superfície de l’actual monestir.

Al voltant d’aquest edifici es va desenvolupar un ampli cementiri que s’estenia pel vessant oriental del turó, per tota la zona est de l’actual fortalesa (D) i que, fins i tot, anava més enllà.

Les excavacions han documentat més d’un centenar de tombes de tipologies diverses: des de grans sarcòfags de pedra fins a simples fosses excavades al sòl, passant per tombes en forma de caixa amb parets de pedra o lloses (cistes) i enterraments en àmfora. Les circumstàncies històriques han permès que, gràcies a una inscripció funerària, es pugui conèixer el nom d’un dels antics habitants de Roses: un infant anomenat Maximus, que va morir amb només un any i sis mesos d’edat.

Fins fa poc es pensava que, després dels moments de prosperitat dels segles V i VI, el vicus de Roses s’havia abandonat completament. Tanmateix, les excavacions arqueològiques recents han demostrat que, com a mínim durant els segles VI i VII, el lloc va continuar habitat, tot i que amb una organització i una manera de viure diferents. La caiguda de l’Imperi romà i l’arribada dels visigots van comportar canvis profunds en l’estructura social i en les formes d’ocupació de l’espai.

Els antics edificis construïts amb murs de pedra i morter van ser abandonats i, en alguns casos, destruïts, possiblement després d’un incendi del qual no es pot determinar si va ser causat per un episodi violent o accidental. Progressivament, es va configurar una nova població amb edificacions més modestes, aixecades amb murs de pedra lligada amb fang, que l’arqueologia permet conèixer cada vegada amb més detall. Algunes d’aquestes noves construccions es van edificar sobre les restes dels antics edificis industrials (A, B), però també s’estenien pels vessants del turó (E) i per la zona baixa, a l’espai que avui correspon a la plaça d’armes (F). El que sí que va continuar en ús va ser l’església i el cementiri, que fins i tot va créixer en extensió, arribant puntualment fins al vessant oest del turó. Les troballes de ceràmiques procedents de fora del territori indiquen que els contactes comercials amb altres zones de la Mediterrània es van mantenir, tot i que amb una intensitat molt menor i de manera més limitada.

Els enterraments en àmfora Una de les peculiaritats dels cementiris d’època romana, sobretot a partir del segle iii, és la pràctica dels enterraments en àmfora. Aquestes se seccionaven per la part superior o pel peu, s’hi col·locava el difunt a l’interior i posteriorment es tornaven a tancar, com si es tractés d’un petit taüt. Aquesta tipologia d’enterrament es feia servir especialment per a infants, tot i que també s’hi podien enterrar persones adultes; en aquests casos, normalment s’utilitzaven dues o més àmfores. A Roses, la majoria de les tombes en àmfora corresponen a infants. Cal destacar que una part significativa d’aquests enterraments s’ha localitzat sota l’ala sud del claustre del monestir, en un espai que durant un període determinat sembla haver estat reservat específicament per a aquesta pràctica funerària.

Per saber‑ne més

Bouzas, M., i Palahí, Ll. (2024). Roses de la tardoantiguitat a l’època medieval. Dins M. Bouzas i Ll. Palahí (cur.) De la tardoantiguitat a l’alta edat mitjana: una visió arqueològica, MonCRAPA, 1, p. 199–212). Girona: Documenta Universitaria. https://www.documentauniversitaria.media/omp/index.php/crapa/catalog/book/moncrapa-1

Bouzas, M., Casas, J., i Nolla, J. M. (2025). Les àmfores de la Ciutadella de Roses (Alt Imperi, Baix Imperi i Antiguitat Tardana). MonCRAPA, 2. Girona: Documenta Universitaria. https://www.documentauniversitaria.media/omp/index.php/crapa/catalog/book/348

Pujol, M., i Carreras, C. (2002). L’ancoratge i el port de Rhode (Roses, Alt Empordà). Empúries, 53, 131–154. https://raco.cat/index.php/Empuries/article/view/95651/298051