El conegut com a barri hel·lenístic correspon a una ampliació de la població grega de Rhode iniciada a principis del segle III a.n.e. Es tracta d’un sector situat a la zona portuària, a l’est de la riera del rec Fondo, amb una activitat eminentment artesanal i comercial.
L’estructura urbanística del barri és clarament regular, amb illes de cases de planta quadrangular i una trama de carrers rectilinis que es creuen en angle recte, seguint el denominat model hipodàmic. Els carrers s’orienten de nord a sud (plateiai) i d’est a oest (stenopoi).
Cada illa de cases es dividia en diverses parcel·les, ocupades per habitatges de dimensions diferents. Així, en una de les illes només s’han identificat dues cases, mentre que en una altra se n’han documentat fins a sis. En total, les excavacions arqueològiques han permès identificar fins a onze habitatges diferents dins el barri.
Algunes d’aquestes cases disposaven de tallers, principalment dedicats a la fabricació de ceràmiques de vernís negre i de ceràmiques de pastes clares, que constituïen un dels principals productes manufacturats i exportats des de Rhode. També s’han localitzat restes d’un forn metal·lúrgic, que testimonien la producció i comercialització de productes metàl·lics.
1 Restitució esquemàtica de l’urbanisme del barri hel·lenístic (1) i la seva relació amb el port (2) i el rec Fondo (3). Font: CRAPA.2 Planta de les excavacions arqueològiques al barri hel·lenístic, realitzades els anys 1963-1964. Font: MAC-Girona.3 Restitució d’un sector del barri hel·lenístic. Font: D. Vivó.
Una fortalesa militar necessitava disposar d’un hospital per atendre els soldats ferits. Es desconeix on se situava l’hospital durant el primer segle d’existència de la Ciutadella, tot i que és probable que s’aprofités algun edifici situat dins la vila medieval.
La construcció d’un nou hospital es pot situar al darrer terç del segle XVII. La planimetria militar d’aquell moment el representa com un edifici organitzat al voltant d’un pati rectangular, amb un accés a la banda sud, una capella sobresortint al centre de la façana nord i un espai enjardinat a l’est, situat entre l’edifici i el terraplè de la muralla. En alguns plànols també s’hi dibuixen dues escales a l’interior del pati, fet que indicaria l’existència d’un primer pis.
A partir de principis del segle XVIII, els plànols mostren més complexitat arquitectònica, amb l’afegit de petits edificis tant al pati com a l’exterior del conjunt, així com la creació d’un nou jardí a la banda sud.
Actualment, d’aquest edifici només se’n conserven els fonaments del sector sud, formats per un ampli espai central flanquejat per dues cambres de planta quadrangular. Aquestes devien funcionar com a vestíbul d’accés a dues naus paral·leles destinades a l’allotjament dels malalts i ferits, situades a banda i banda del pati.
Pel que fa a l’entorn immediat de l’edifici, les excavacions arqueològiques han permès documentar un gran cementiri destinat a les tropes.
1 Plànol de l’any 1788 amb la ubicació de l’hospital. Font: Biblioteca Virtual Defensa.2 Imatge d’inicis del segle XX on encara s’aprecia la capella situada a la capçalera de l’hospital. Font: Arxiu Municipal Roses.3 Conjunt de soldats enterrats a la proximitat de l’hospital, entre les restes de l’edifici portuari d’època romana. Font: J. M.Nolla.
L’edifici termal i el seu entorn van ser profundament remodelats al segle IV d.n.e. En aquest moment, ocupant tota l’ala sud del conjunt, s’hi va construir una factoria dedicada a la producció de derivats del peix, com ara salses i conserves. Aquesta instal·lació industrial va aprofitar espais de les antigues termes, reconvertint algunes de les banyeres en dipòsits per al tractament del peix, i alhora va ampliar l’edifici cap al sector est.
L’espai central de la factoria estava format per una gran sala de planta quadrangular amb cinc dipòsits, on el peix, un cop trossejat, es deixava macerar i es conservava en salmorra, és a dir, en aigua saturada de sal. Posteriorment, el producte final s’envasava en àmfores per a la seva distribució i comercialització. Les restes de peixos recuperades a la factoria confirmen aquesta activitat de producció de salaons, amb un predomini clar de la tonyina, però també amb la presència d’altres espècies, com el dofí.
En època romana, les salses de peix —com el garum— i els productes de peix en salaó constituïen elements essencials de la dieta i eren àmpliament comercialitzats arreu de l’Imperi romà. Aquest tipus de factories es distribuïen al llarg de tota la costa mediterrània, amb concentracions especialment importants en alguns indrets, com les grans instal·lacions documentades a la costa de l’actual Andalusia.
L’activitat d’aquesta factoria es va mantenir, com a mínim, fins al segle VI d.n.e., tot i que en aquesta fase final es detecta una reducció de l’espai ocupat i, probablement, del volum de producció. De fet, una part de la factoria de salaons es va abandonar aproximadament un segle després de la seva construcció, i en alguns sectors s’han identificat usos funeraris, amb enterraments practicats dins de l’antic recinte industrial.
1 Planta de la factoria de salaons. Font: CRAPA.2 Restitució de la factoria de salaons. Font: D. Vivó.
Les monedes
Un testimoni especialment rellevant de l’activitat comercial de la Roses romana, així com del funcionament d’aquest edifici portuari, és la gran quantitat de moneda de bronze que s’hi ha recuperat. En total, les excavacions arqueològiques han documentat més de 800 monedes a la Ciutadella de Roses, datades entre els segles IV i VI d.n.e.
La pràctica totalitat d’aquestes peces correspon a moneda de bronze, és a dir, la de menor valor, però també la més utilitzad
a en les transaccions quotidianes. Un nombre molt elevat d’aquestes monedes es concentra precisament a l’interior de l’edifici portuari, fet que reforça la interpretació d’aquest espai com un àmbit d’intensa activitat econòmica.
Cal destacar que les monedes més modernes que es poden datar amb seguretat són dues peces bizantines de la primera meitat del segle VI, emeses a nom de l’emperador Justinià I, que marquen el moment final de l’activitat documentada en aquest sector.
Les excavacions arqueològiques han posat al descobert, en aquest sector, un edifici relacionat amb l’activitat portuària de la Roses d’època romana. Es tracta d’un gran conjunt arquitectònic amb una planta en forma de U, dins del qual es distingeixen clarament dues zones funcionals.
Una de les ales es destinava, probablement, a l’emmagatzematge de productes i mercaderies procedents de diversos punts del territori i de la Mediterrània. A l’altra ala s’hi localitzava un edifici termal.
Els edificis de banys, o termes (balnea en llatí), constituïen un element fonamental de la cultura romana. Les termes no eren només un espai dedicat a la higiene corporal, sinó també un lloc de relació social. En el cas d’aquest edifici portuari, datat al segle II d.n.e., l’accés es feia a través d’una porta situada al costat est. Al centre del conjunt hi havia un petit pati o palestra, destinat als exercicis gimnàstics previs al bany.
Des d’aquest espai s’accedia a les diferents sales del recorregut termal: l’apodyterium, o vestidor; el frigidarium, destinat als banys freds, i el caldarium, reservat als banys calents. Aquesta darrera sala disposava d’una piscina de planta semicircular, escalfada mitjançant un forn o praefurnium. L’aigua es captava a través de pous que aprofitaven cursos d’aigua subterranis que circulaven per sota de l’edifici.
Aquest esquema arquitectònic es repeteix en nombrosos jaciments del territori gironí i d’altres regions de l’Imperi romà. Cal destacar, a més, que les termes són un tipus d’edifici sovint documentat en àrees portuàries, ja que permetien als mariners i viatgers descansar i netejar‑se després de llargues travessies marítimes.
1 Piscina semicircular del caldarium en el moment de la seva excavació. El mur que la cobreix correspon a la factoria de salaons. Font: J. M. Nolla.2 Planta de les termes. 1 gimnàs (palestra); 2 vestidor (apodyterium); 3 sala de banys freds (frigidarium); 4 sala de banys calents (caldarium); 5 forn (praefurnium). Font: CRAPA.3 Treballs d’excavació de les termes (any 1980). Font: J. M. Nolla.
En la construcció d’una fortificació, la funcionalitat ha de prevaldre per damunt de la bellesa arquitectònica. Tanmateix, en època moderna les portes solien rebre un tractament especial, amb una ornamentació més cuidada, pel fet que aquest element tenia també una clara funció propagandística. Escuts, inscripcions i elements decoratius reforçaven el missatge de poder que es volia transmetre. No és casual que els models de les portes monumentals s’inspiressin sovint en els arcs de triomf d’època romana.
El portal de Mar està format per una porta de mig punt encaixada dins un marc rectangular, flanquejat per quatre pilastres amb pseudocapitell dòric i coronat per un entaulament. Tot el conjunt s’inspira en les formes pròpies de l’arquitectura clàssica romana. La porta es va construir amb pedra calcària procedent de la zona del Montgrí. A banda i banda, dues obertures laterals —troneres— permetien instal·lar‑hi armes per defensar l’accés.
Habitualment, aquests elements decoratius eren finançats per la població local. En el cas del portal de Mar, és probable que l’obra no s’arribés a completar del tot, ja que no presenta cap element escultòric, habitual en aquest tipus de construccions. Les portes solien coronar‑se amb una inscripció honorífica o amb un escut, que, si va existir a Roses, no s’ha conservat.
La porta de Mar donava accés directe a la zona portuària. En un moment posterior, s’hi va afegir una estructura defensiva avançada davant de la porta per reforçar‑ne la protecció.
1 Secció del pont llevadís construït al segle XVIII. Font: Biblioteca Virtual Defensa.2 Sistema de proteccions (barbacana) davant la porta de Mar. Font: Arxiu Municipal Roses.3 Parts de la porta monumental de la Ciutadella. 1 Cornisa; 2 entaulament; 3 Mètopa; 4; Triglif; 5 Fris; 6 Arquitrau; 7 Pseudocapitell; 8 Pilastra. Font: CRAPA.
Al segle XVI, la Corona hispànica era una de les grans potències mundials i es trobava envoltada d’enemics per diversos fronts, entre els quals cal destacar la Corona francesa i els pirates barbarescs, que tenien les seves bases a les costes del nord d’Àfrica. L’any 1535 el rei Carles I (1500–1558) va passar per Roses i, conscient de la importància estratègica d’aquest indret, uns anys més tard, el 1543, va ordenar la construcció d’un conjunt de defenses destinades a protegir la badia.
Aquest sistema defensiu preveia la construcció d’un seguit de torres de guaita per controlar la costa, però els dos elements principals eren, d’una banda, un petit castell situat a l’extrem nord —el castell de la Trinitat— i, de l’altra, una gran fortalesa entorn de la vila. Ambdós elements, conjuntament, havien de tancar i defensar l’accés a la badia. L’objectiu principal de la fortalesa, tradicionalment coneguda com la Ciutadella —o simplement les Muralles entre la població local—, era la defensa del port. Aquest sistema defensiu es completava amb la fortificació de les illes Medes.
Dibuix de la badia de Roses realitzat a principis del segle XVI, on apareixen els principals elements defensius que calia fortificar. Inclou la torre de la Trinitat, la vila de Roses i les illes Medes. Font: Biblioteca Virtual Defensa.
Les obres de la Ciutadella van patir diverses dificultats i el projecte inicial va experimentar nombroses modificacions. El primer projecte, elaborat per l’enginyer militar i capità general d’artilleria Luis Pizaño (c. 1480–1550), va ser rebutjat perquè el seu disseny no es considerava prou funcional. Posteriorment, la manca de recursos econòmics —ja que en aquell moment una part important del pressupost s’estava destinant a la construcció del castell de la Trinitat— el va portar a redactar un segon projecte, molt més modest. Aquest consistia bàsicament a reforçar les muralles de la vila medieval mitjançant l’addició d’un conjunt de baluards, grans plataformes destinades a l’ús de l’artilleria.
Segon projecte de Luis Pizaño, de caràcter més modest, limitat a la construcció d’un nou circuit de muralles davant la vila medieval, amb plataformes artilleres i un fossat. Font: Biblioteca Virtual Defensa.
Després de la mort de Pizaño i un cop resolts els problemes econòmics, el seu successor, l’enginyer Gian Battista Calvi (†1580), va poder dissenyar i executar una fortalesa de nova planta, amb una traça pentagonal de cinc cares que, amb diverses remodelacions posteriors, és la que ha arribat fins als nostres dies.
Projecte de Gian Battista Calvi per a la fortificació de Roses. Font: Biblioteca Virtual Defensa.
La nova fortalesa plantejava, tanmateix, alguns reptes d’organització interna. En les fortificacions de nova planta era habitual adoptar una disposició amb un gran espai central —la plaça d’armes— del qual partien diversos carrers disposats radialment, com els radis d’una roda. Aquest esquema, conegut com a pla radiocèntric, permetia un desplegament ràpid de les tropes cap a les muralles i els baluards en cas de necessitat.
La ciutat de Palmanova reprodueix l’urbanisme ideal del Renaixement, amb una distribució interior radial. Font: Wikimedia Commons.
Aquest model, però, no es podia aplicar a Roses. La vila ocupava tota la meitat occidental de la fortalesa, fet que dificultava la circulació de les tropes cap a aquest sector, mentre que la meitat oriental, aparentment lliure de construccions, era propietat del monestir. Aquest s’oposava a la construcció d’edificis militars en aquest espai, ja que considerava que, gràcies a les noves muralles, la vila acabaria creixent i aquest sector s’ocuparia amb cases i negocis. Tanmateix, això no va succeir. Al contrari, Roses va perdre part de la seva població. Finalment, a finals del segle XVI, es va començar a edificar aquest sector amb la construcció de dos quarters d’infanteria (fitxa 4), alguns magatzems i, posteriorment, un hospital (fitxa 2).
Malgrat tot, en la disposició dels edificis que ocupen la zona oriental de la fortalesa es detecta una clara voluntat de reproduir, en la mesura del possible, l’estructura radiocèntrica. A la banda occidental, un seguit de grans magatzems es van construir adossats a les antigues muralles medievals. En canvi, quan finalment es van poder edificar construccions a la zona est, aquestes es van disposar seguint el perímetre marcat per les defenses, deixant sempre un ampli espai central com a plaça d’armes, així com espais lliures entre els edificis per facilitar l’accés a les muralles.
Aquest espai central va arribar a disposar, fins i tot, d’una font monumental i d’una avinguda arbrada que comunicava les dues portes principals de la fortalesa: el portal de Terra, al nord, orientat cap a l’interior (fitxa 5), i la porta de Mar, al sud, oberta directament al port (fitxa 0).
Vila i fortalesa —és a dir, població civil i tropes— van coexistir durant gairebé un segle, un període en què la convivència i el desenvolupament de les activitats quotidianes no devien ser fàcils, atès que les necessitats d’uns i altres eren sovint divergents. La documentació de l’època reflecteix clarament aquesta tensió. Així, l’any 1599 els cònsols de Roses —l’equivalent a l’ajuntament de l’època— es van queixar al rei Felip II (1527–1598), entre altres qüestions, de l’obligació d’allotjar tropes a les seves cases i del despoblament que les obres de la fortalesa havien provocat a la vila.
L’any 1645 la fortalesa va ser assetjada i ocupada per les tropes franceses en el context de la guerra dels Segadors. L’ocupació francesa, que es va prolongar durant quinze anys, marca un punt d’inflexió en la història de Roses. La vila va ser abandonada durant el setge i, posteriorment, es va començar a formar un nou nucli urbà al nord‑est, fora del recinte fortificat, al voltant de la riera de Ginjolers, que esdevindria el germen de la població actual.
A partir d’aquest moment s’inicia la militarització definitiva de l’espai de la Ciutadella. La majoria d’edificis i habitatges van ser abandonats, i els seus murs es van desmuntar de manera ràpida i sistemàtica per reaprofitar‑ne els materials en noves obres i defenses. Només alguns immobles van ser reutilitzats i adaptats per cobrir les necessitats militars. Un procés similar es va produir amb els carrers: la majoria, especialment els orientats d’est a oest, van deixar d’utilitzar‑se i, en alguns punts, fins i tot van quedar coberts per noves construccions. En canvi, les excavacions arqueològiques recents han demostrat que els carrers de la banda est —el carrer Major i el carrer Nou—, orientats de nord a sud, van continuar en ús pràcticament fins al final de l’existència de la fortalesa.
Restitució de la Ciutadella a finals del segle XVII. Font: J. Sagrera.
Pel que fa a les antigues muralles medievals, una part —el sector oest i un tram del costat nord— va quedar integrada dins els talussos de les noves defenses; una part d’aquests murs encara és visible a la banda oest de la fortalesa (fitxa 20). De la resta, es van conservar drets aquells trams que van ser reaprofitats com a parets de nous edificis, mentre que altres sectors, com havia passat amb moltes cases, van acabar sent enderrocats i espoliats.
A la zona de l’antiga vila, la nova configuració de l’espai es va organitzar essencialment al voltant de dos grans nuclis. D’una banda, uns amplis jardins situats a l’angle nord‑oest de la fortalesa (fitxa 21). Al seu entorn es van construir diverses edificacions, especialment a la banda est, on entre els jardins i el carrer Major es va aixecar un llarg edifici amb funcions diverses, que incloïen tant l’allotjament d’una part de l’oficialitat com activitats productives, entre les quals destaca un molí fariner (fitxa 12). L’altre nucli s’articulava a partir de la casa del governador, un gran edifici situat al sector sud del recinte (fitxes 10 i 18).
Roses va ser escenari de nombrosos conflictes militars entre els segles XVII i XIX, en el context dels enfrontaments reiterats entre la Corona hispànica i la francesa. La fortalesa va ser atacada en diverses ocasions i va canviar de mans repetidament. L’última ocupació va tenir lloc durant la Guerra del Francès, en època napoleònica (1808–1814). En retirar‑se, les tropes franceses van volar una part important de les defenses, especialment els baluards, i la fortalesa va quedar, des d’aleshores, pràcticament abandonada.
Al llarg del segle XX es van impulsar diversos projectes amb l’objectiu de transformar l’espai de la Ciutadella en una urbanització. En aquest context, es van enderrocar trams de la muralla sud i est, així com el baluard de Santa Maria, situat a l’angle sud‑est del recinte. Aquest procés es va aturar l’any 1961, quan el conjunt monumental va ser declarat Bé d’Interès Nacional, fet que va garantir‑ne la protecció davant qualsevol projecte especulatiu o de destrucció.
Projecte d’urbanització de l’espai de la Ciutadella, any 1919. Font: Arxiu Municipal Roses.
La guarnició militar
Les excavacions arqueològiques han permès recuperar nombrosos materials relacionats amb les tropes que van estar allotjades a la Ciutadella al llarg del temps. Entre aquests materials hi ha elements dels uniformes —com ara botons, sovint amb el nom del regiment—, així com armes i municions. Algunes de les peces més ben conservades es poden veure actualment a la sala d’exposicions de la Ciutadella.
Font: R. Costal.
Per saber‑ne més
Bouzas, M., i Palahí, Ll. (2024). La circulación monetaria en época moderna en un espacio militarizado. El caso de la Ciutadella de Roses. Archeologia Post‑Medievale, 28, 327–361.
Burch, J., i Palahí, Ll. (cur.) (2020). La Ciutadella com a espai urbà. Guies del Patrimoni Cultural de Roses, 3.
Hi vivia gent a Roses entre els segles VII i X? Sens dubte, sí, però probablement a l’interior del territori, allunyada o amagada de la costa, que en aquella època era un espai perillós, sotmès a incursions —mai amigables— de pirates i d’altres possibles atacants. El que no sembla que existís —o, si més no, no s’ha documentat fins ara— és un nucli de poblament estable a la zona costanera. En canvi, tot indica que va continuar existint, més o menys ben conservada, la petita església construïda al segle IV.
Planta de la vila al segle XIV amb els barris extramurs —barri del port i barri dels pescadors— i la ubicació del moll. Font: CRAPA.
Una prova que aquest edifici encara es mantenia dempeus, o que almenys es conservava la memòria del caràcter sagrat de la part alta del turó, la trobem en la fundació del monestir. Des del segle IX, Roses formava part del comtat d’Empúries. Al segle X, el comte Sunyer d’Empúries (862–915) va decidir fundar un monestir dedicat a Santa Maria (fitxa 14) i va escollir com a emplaçament la part alta del turó, on anteriorment havia existit el temple grec i on encara es conservava, parcialment dempeus, l’església tardoromana.
Durant l’edat mitjana era habitual que la població fes donacions a l’Església, tant en diners com en terres. Gràcies a aquestes aportacions, el monestir es va anar enriquint i, a inicis del segle XI, s’hi van dur a terme importants reformes. En primer lloc, es va construir una nova església (fitxa 15), que és la que podem observar actualment. Al mateix temps, sembla que es va remodelar tot el conjunt monàstic: el pati interior o claustre, les estances destinades als monjos i, fins i tot, les muralles que protegien el recinte (fitxa 16).
És molt probable que sigui en aquest moment —quan calia una gran quantitat de mà d’obra, no només per a les obres del monestir, sinó també per treballar les seves terres i subministrar‑li productes— quan es va formar la vila medieval de Roses.
El nucli inicial d’aquesta nova vila es va establir a l’oest del monestir, amb les cases distribuïdes al voltant de dos carrers perpendiculars que rebien el significatiu nom de carrer de la Creu (fitxa 22). Contràriament a la idea estesa, els pobles medievals no eren el resultat d’un urbanisme caòtic en què cada família construïa on volia. Al contrari, la creació d’un nou nucli de poblament solia respondre a una planificació prèvia, en la qual es definien els carrers, les illes de cases i fins i tot les parcel·les, preveient com havien de ser els habitatges.
Els vaixells de pesca i comercials es construïen directament sobre la sorra de la platja. Font: J. Sagrera.
Entre aquesta primera vila i el monestir va quedar un espai buit, que amb el temps es va convertir en una plaça. Aquest espai devia funcionar com a lloc de mercat i, almenys en època moderna, també va acollir el cementiri parroquial.
La vila va anar creixent de manera progressiva, sobretot a partir del segle XII. Les dues rieres situades a l’est i a l’oest —el rec Fondo i la riera de la Trencada— en limitaven l’expansió en aquestes direccions. Per aquest motiu, el creixement urbà es va orientar cap al sud, en direcció a la platja i al port. El barri desenvolupat al sud de la vila original es va organitzar a partir de carrers orientats d’est a oest. En canvi, el sector construït al sud del monestir es va estructurar mitjançant dues llargues vies de traçat nord‑sud, que connectaven directament la zona portuària amb el mateix monestir.
Restitució de la vila medieval al segle XIV. Font: J. Sagrera.
A la zona de la platja existien dos barris que sempre van quedar fora del recinte emmurallat: el barri del port i el barri dels pescadors. A la importància comercial del port s’hi afegia, en època medieval, una clara funció militar. A partir del segle XI, Roses es va convertir en el principal port militar del comtat d’Empúries. Aquest paper es va veure reforçat amb la construcció, al mateix barri portuari, d’unes drassanes, una instal·lació destinada a la construcció de galeres, que constituïen el principal tipus de vaixell de guerra de les flotes comtals catalanes i, posteriorment, de la Corona d’Aragó.
Com a mínim des de mitjan segle XIV, el port disposava d’un moll d’obra, dotat d’una torre defensiva. Es tracta d’un element excepcional, ja que la majoria de les poblacions costaneres no comptaven amb molls pròpiament dits: els vaixells fondejaven a una certa distància de la costa i les mercaderies i les tripulacions es traslladaven fins a la platja amb embarcacions menors.
Plat de ceràmica decorada en verd i morat, típic del segle XIV. Font: CRAPA.
Els capbreus
Els capbreus eren documents fiscals en els quals els senyors feudals feien constar el nom de totes les persones obligades a pagar impostos, fos en diners o en espècies —productes o dies de treball a les terres del senyor—. En aquests documents s’hi consignaven també els propietaris de les cases i la seva professió. Creuant aquesta informació amb les dades proporcionades per l’arqueologia, és possible reconstruir l’evolució de bona part de la població en determinats moments històrics.
Com a exemple, sabem que la casa situada a l’extrem sud del carrer Major era propietat, l’any 1361, de Guillem Salzeda. L’any 1500 la casa pertanyia a la família Roig, dedicada al comerç, i el 1565 va passar a mans de Feliu Molera, també mercader, que es va casar amb Caterina, hereva de l’anterior propietari, Nicolau Roig.
Algunes de les famílies esmentades en aquests capbreus han mantingut la seva presència a Roses fins a l’actualitat.
Pels volts de l’any 195 a.n.e. la colònia grega de Rhode va ser abandonada. Les dades arqueològiques indiquen que la zona costanera va quedar deshabitada o ocupada només per una població molt dispersa i reduïda. En canvi, les restes de vaixells enfonsats al cap de Creus i els materials recuperats a la badia demostren que les platges de Roses es continuaven utilitzant com a punt de fondeig per a vaixells que encara transitaven per les rutes comercials de la Mediterrània occidental.
Les troballes d’època romana i tardoantiga s’estenen per tota la Ciutadella: edificis industrials d’època romana (A, B), església funerària (C), cementiri (D, E) i poblat d’època visigoda (segles VI‑VII) (E, F). Font: CRAPA.
Les dades aportades per l’arqueologia permeten establir que va ser a partir del segle II d.n.e., és a dir, uns quatre‑cents anys després de l’abandonament de la colònia grega, quan es va construir un nou assentament de certa entitat a la zona de la platja. Molt probablement s’hi va desenvolupar un vicus romà, equiparable a un petit nucli de població, del qual actualment només es coneixen tres edificis. D’un d’aquests edificis se’n conserven únicament alguns murs, mentre que els altres dos corresponen clarament a construccions amb funcions industrials i comercials. Tots tres es van edificar sobre la platja (A, B), i un d’ells disposava ja al segle II d’unes petites termes o banys públics (A).
Les termes eren un edifici habitual en les poblacions romanes i resultaven especialment rellevants en els barris portuaris, ja que permetien la higiene i el descans de mariners i viatgers. L’enginyer responsable de la construcció de la fortalesa moderna de la Ciutadella, Gian Battista Calvi (segle XVI), esmenta que, durant l’execució dels fonaments d’un dels baluards —el de Sant Jaume—, es van localitzar diversos murs i mosaics, que va interpretar com a restes d’unes antigues termes.
Aquest petit hàbitat, estretament vinculat al mar a través de la pesca i del comerç, va anar creixent de manera progressiva. Les excavacions arqueològiques han permès identificar com, al segle IV, l’antic edifici de banys (A) es va transformar en una factoria de salaons (fitxa 1) i, paral·lelament, se’n va construir una altra a l’edifici situat a l’oest (B). Es tracta d’indústries dedicades al processament del peix per a la fabricació de conserves i salses.
Ubicació de les restes de l’església funerària i part de la necròpolis situada al seu entorn. Font: CRAPA.
Les excavacions han proporcionat milers de fragments d’envasos de terrissa —principalment àmfores— i altres ceràmiques procedents de diversos punts de la Mediterrània: des del sud de la península Ibèrica i el nord d’Àfrica fins a la zona grega i el Pròxim Orient. A més, s’hi han recuperat més de mil monedes d’època romana. Aquest conjunt de materials posa de manifest la importància comercial de l’establiment de Roses en època romana i la seva integració en algunes de les rutes comercials més rellevants de la Mediterrània.
Als edificis industrials cal afegir‑hi una altra construcció de gran interès. A la part alta del turó, sota l’actual monestir de Santa Maria, es conserven les restes d’una petita església funerària (cella memoriae), probablement construïda al segle IV (C).
Sector nord del claustre, amb un enterrament en àmfora (1) i un sarcòfag (2) d’època tardoantiga. Al centre, un pilar (3) que formaria part del complex de l’església funerària. Font: CRAPA.
Les excavacions arqueològiques realitzades a mitjan segle XX van permetre identificar‑ne la capçalera i part de la nau, situades sota l’absis sud de l’actual església. Intervencions més recents han confirmat que aquest edifici formava part d’un complex funerari molt més extens, que ocupava gairebé tota la superfície de l’actual monestir.
Al voltant d’aquest edifici es va desenvolupar un ampli cementiri que s’estenia pel vessant oriental del turó, per tota la zona est de l’actual fortalesa (D) i que, fins i tot, anava més enllà.
Les excavacions han documentat més d’un centenar de tombes de tipologies diverses: des de grans sarcòfags de pedra fins a simples fosses excavades al sòl, passant per tombes en forma de caixa amb parets de pedra o lloses (cistes) i enterraments en àmfora. Les circumstàncies històriques han permès que, gràcies a una inscripció funerària, es pugui conèixer el nom d’un dels antics habitants de Roses: un infant anomenat Maximus, que va morir amb només un any i sis mesos d’edat.
Fins fa poc es pensava que, després dels moments de prosperitat dels segles V i VI, el vicus de Roses s’havia abandonat completament. Tanmateix, les excavacions arqueològiques recents han demostrat que, com a mínim durant els segles VI i VII, el lloc va continuar habitat, tot i que amb una organització i una manera de viure diferents. La caiguda de l’Imperi romà i l’arribada dels visigots van comportar canvis profunds en l’estructura social i en les formes d’ocupació de l’espai.
Conjunt d’enterraments localitzats a la zona situada a l’est del monestir. Font: MAC-Girona.
Els antics edificis construïts amb murs de pedra i morter van ser abandonats i, en alguns casos, destruïts, possiblement després d’un incendi del qual no es pot determinar si va ser causat per un episodi violent o accidental. Progressivament, es va configurar una nova població amb edificacions més modestes, aixecades amb murs de pedra lligada amb fang, que l’arqueologia permet conèixer cada vegada amb més detall. Algunes d’aquestes noves construccions es van edificar sobre les restes dels antics edificis industrials (A, B), però també s’estenien pels vessants del turó (E) i per la zona baixa, a l’espai que avui correspon a la plaça d’armes (F). El que sí que va continuar en ús va ser l’església i el cementiri, que fins i tot va créixer en extensió, arribant puntualment fins al vessant oest del turó. Les troballes de ceràmiques procedents de fora del territori indiquen que els contactes comercials amb altres zones de la Mediterrània es van mantenir, tot i que amb una intensitat molt menor i de manera més limitada.
Inscripció funerària dedicada a l’infant Maximus, datada al segle VI. Font: MAC-Girona.Restes d’edificis d’època visigoda (segles VI‑VII) localitzats a l’actual plaça d’armes. Font: Manel Casanovas, MAC-Girona.
Els enterraments en àmfora
Una de les peculiaritats dels cementiris d’època romana, sobretot a partir del segle iii, és la pràctica dels enterraments en àmfora. Aquestes se seccionaven per la part superior o pel peu, s’hi col·locava el difunt a l’interior i posteriorment es tornaven a tancar, com si es tractés d’un petit taüt. Aquesta tipologia d’enterrament es feia servir especialment per a infants, tot i que també s’hi podien enterrar persones adultes; en aquests casos, normalment s’utilitzaven dues o més àmfores.
A Roses, la majoria de les tombes en àmfora corresponen a infants. Cal destacar que una part significativa d’aquests enterraments s’ha localitzat sota l’ala sud del claustre del monestir, en un espai que durant un període determinat sembla haver estat reservat específicament per a aquesta pràctica funerària.
A la zona de Roses ja devia viure-hi població abans de l’arribada dels colons grecs al segle iv a.n.e., però pràcticament no en tenim dades. És probable que aquesta població s’establís a les valls i a les elevacions més o menys properes a la costa.
Els grecs eren un poble eminentment comerciant que, al llarg de la seva història, va anar establint colònies arreu de la Mediterrània. El comerç amb les comunitats locals solia ser-ne l’objectiu principal. Les colònies podien mantenir inicialment una relació estreta amb la ciutat d’origen dels seus habitants, però la majoria, amb el temps, van acabar convertint-se en ciutats independents. Tot i que la zona de Roses disposava del millor port natural del sector, els primers grecs no s’hi van establir, sinó que ho van fer a Sant Martí d’Empúries. Malgrat que les condicions naturals eren molt pitjors per a la construcció d’un port, aquest indret es trobava molt més proper als grans assentaments ibers i ja disposava d’un conjunt de rutes i camins que facilitaven les relacions comercials amb l’interior del territori. Roses, en canvi, ocupava un espai més marginal, amb un potencial agrícola més limitat i amb més dificultats per establir comunicacions terrestres, ja que es trobava envoltada de maresmes i relleus muntanyosos.
Tradicionalment, es considera que la colònia de Rhode va ser fundada a inicis del segle iv a.n.e., quan la gran colònia de Marsella (Massalia), al sud de França, va voler crear un punt de comerç a la banda meridional dels Pirineus. Tanmateix, els investigadors no es posen plenament d’acord, i n’hi ha que defensen que Rhode hauria nascut com una mena de «sucursal» o barri dependent dels mateixos habitants d’Empúries. Sigui quin sigui el seu origen, amb el pas del temps, com veurem, es va acabar convertint en una colònia independent.
El nucli original de la població sembla que es concentrava a la petita elevació coneguda com a turó de Santa Maria, un espai lleument elevat que, a diferència de l’actualitat, en aquell moment s’endinsava dins el mar. Aquest indret estava protegit de manera natural per dues rieres: la de la Trencada, a l’oest, i el rec Fondo, a l’est.
Planta de la Ciutadella amb indicació dels espais on s’han identificat restes d’època grega: possible temple (A), muralla o edifici públic (B), muralla (C) i barri hel·lenístic (D).
La funció principal de la colònia era actuar com a port secundari, fos de Marsella o d’Empúries, i facilitar el contacte comercial amb el territori immediat, especialment amb el poblat ibèric de Peralada, situat a uns divuit quilòmetres cap a l’interior. La comunicació amb l’interior es devia articular mitjançant antics camins que vorejaven l’actualment desaparegut estany de Castelló, tot i que no es pot descartar l’existència d’una ruta navegable que travessés aquest estany i seguís el curs del riu Muga, que aleshores devia ser més cabalós que en l’actualitat. Probablement, el principal producte comercialitzat en una primera fase va ser el cereal.
Des del segle IV a.n.e. Rhode va començar a encunyar moneda pròpia. Es tracta d’emissions de plata i bronze que segueixen els patrons habituals del món grec i que utilitzen la rosa com a símbol. Al segle III a.n.e. la colònia va experimentar un notable creixement econòmic. En aquest moment es va independitzar políticament i es van iniciar importants reformes urbanes. A la part alta del turó de Santa Maria —sota l’actual església (A)— les dades arqueològiques indiquen la substitució dels antics habitatges per un gran edifici públic, probablement un temple, que se situaria a l’espai que avui ocupa l’església del monestir de Santa Maria. Malauradament, les restes conservades són molt escasses, a causa de les nombroses obres i reformes que ha experimentat aquest sector al llarg de més de vint segles d’història.
Moneda de plata (dracma) encunyada a Roses. Font: Rosespèdia.
Al peu del turó, a la banda est, es va localitzar fa anys un gran mur orientat de nord a sud, de considerable amplada i construït amb grans carreus de pedra (B). Tot i que inicialment es va interpretar com un possible tram de la muralla que hauria envoltat i protegit el poblat, altres investigadors consideren que podria correspondre a un gran edifici públic. Una de les hipòtesis, difícil de verificar actualment, és que es tractés d’una stoa, és a dir, l’espai porticat on es desenvolupava bona part de l’activitat comercial i social de la colònia, un dels edificis civils més característics de les ciutats gregues.
Estructura localitzada a la part baixa del turó (lletra B de la figura 1). Font: Naturpas-CRAPA.
Al nord d’aquest edifici, a l’indret on actualment se situa la porta de Terra de la Ciutadella (C), es va localitzar un mur de gran amplada, format per dues parets paral·leles i orientat d’est a oest, amb una amplada total de prop de quatre metres, que constituiria un tram de la muralla de la població.
Tram de muralla localitzat a les proximitats del portal de Terra (lletra C de la figura 1). Font: X. Aguelo.
Al segle III a.n.e. es va construir un nou barri al voltant del port (D). Aquest se situava a l’est del turó, en un espai més planer, a tocar de la riera del rec Fondo, i és conegut com el barri hel·lenístic (fitxa 3).
El nou barri es va organitzar a partir d’un conjunt de carrers rectilinis que es creuaven en angle recte, segons un model urbà que els grecs anomenaven hipodàmic. Tot i que s’hi documenten algunes cases de grans dimensions, es tracta fonamentalment d’un barri artesanal, dedicat a la producció de diversos béns. Entre aquests destaca la fabricació de ceràmica de taula —bols, plats i altres formes—, coneguda pels arqueòlegs com a ceràmica de vernís negre de Roses, que s’exportava a bona part de la Mediterrània occidental. Encara es conserven alguns dels forns on es produïen aquestes ceràmiques. Al barri també s’hi fabricaven altres productes, com ho demostra l’existència d’un forn destinat a la producció de peces de ferro.
Excavacions arqueològiques al barri hel·lenístic (any 1963). Font: MAC-Girona.
Del port en resten poques evidències visibles, però encara es conserva part del mur del moll, construït amb grans blocs de pedra, que en època romana, ja inutilitzat a causa del desplaçament de la línia de costa, va quedar ocult sota un gran edifici (fitxa 1).
A finals del segle III a.n.e. dues grans potències es disputaven el domini polític i comercial de la Mediterrània: Roma i Cartago. Tot indica que Roses mantenia relacions comercials preferents amb territoris sota influència cartaginesa. Quan es va produir la segona guerra entre Roma i Cartago, coneguda com la Segona Guerra Púnica, Roses sembla haver-se alineat amb Cartago, mentre que Empúries es va posicionar a favor de Roma. La victòria romana, a inicis del segle II a.n.e., va comportar el creixement en importància d’Empúries i la desaparició de la colònia grega de Rhode.
Les ceràmiques de Roses
Al llarg del segle III a.n.e., al sector conegut com a barri hel·lenístic, hi havia tallers de ceràmica dedicats a la producció de vaixella de taula que s’exportava a bona part de la Mediterrània occidental, especialment a la península Ibèrica i al sud de l’actual França. El taller més conegut és l’anomenat taller de les tres palmetes radials. Les peces que s’hi produïen estaven cobertes amb un vernís de color negre i presentaven, al fons, una decoració formada per palmetes disposades de manera radial.
Font: CRAPA.
Per saber-ne més
Buscató, L. (1999). La colònia grega de Rhode. Una aproximació al seu origen, evolució i desaparició. Papers de Recerca, 4. Ajuntament de Roses.
Puig, A. M., i Martín, A. (coord.) (2006). La colònia grega de Rhode (Roses, Alt Empordà). Sèrie Monogràfica, 23. MAC-Girona.
Per poder entendre la història de Roses és essencial conèixer el territori on s’han construït els assentaments humans i els grans canvis que el paisatge ha experimentat al llarg del temps.
Una de les primeres coses que es perceben en arribar a Roses és que la seva gran badia es troba protegida dels vents del nord —la tramuntana— i de l’est —el llevant—, que a la zona de l’Empordà solen bufar amb força. Aquest fet resultava de gran utilitat per als vaixells que navegaven en direcció nord i havien de travessar el cap de Creus, una zona on la mala mar és habitual. En cas de temporal, podien refugiar‑se a la badia i esperar que el temps millorés. Per protegir les embarcacions més petites, aquestes es treien a terra i es disposaven sobre la sorra de la platja, tal com encara es fa avui en algunes platges amb les barques de pesca. Els vaixells de més calat, en canvi, podien fondejar directament a la badia.
Roses també era un indret idoni per a l’aprovisionament, ja que tot un seguit de petites rieres proporcionaven aigua dolça a les tripulacions.
Aquest conjunt de condicions ha marcat bona part de la història de Roses i l’ha convertit, al llarg del temps, en un port ideal, no només per al comerç, sinó també, en determinades èpoques, des del punt de vista militar, atesa la seva proximitat al Pirineu i a la costa francesa.
Un altre element clau són els canvis produïts en l’entorn, és a dir, en el paisatge. Habitualment es considera que l’entorn i l’orografia influeixen de manera decisiva en la tria dels llocs on s’estableixen els assentaments humans, i en pocs indrets aquesta afirmació és tan certa com a Roses. El problema és que el paisatge actual és molt diferent del que es van trobar els grecs. I no només això: l’entorn en què van viure els grecs al segle IV a.n.e. era diferent del paisatge medieval, i aquest no coincidia amb el del segle XVI, quan es va construir la Ciutadella. Per tant, un dels grans reptes per al visitant és comprendre i visualitzar aquests profunds canvis que s’han produït en el paisatge al llarg del temps.
L’aportació de sorres que, al llarg del temps, han anat dipositant les diverses rieres i torrents de la zona ha provocat una acumulació progressiva de sediments i, com a conseqüència, un desplaçament gradual de la línia de costa en direcció sud. Aquest procés va fer que els nous establiments humans s’anessin situant cada vegada més en aquesta direcció, cercant sempre la proximitat a la platja.14
Al segle IV a.n.e., en el moment en què una comunitat grega va decidir fundar una petita colònia, el paisatge no tenia res a veure amb l’actual. El petit turó de Santa Maria, on avui se situa el monestir, era aleshores una elevació que s’endinsava pràcticament dins el mar, flanquejada per dos cursos fluvials: la riera de la Trencada, a l’oest, i el rec Fondo, a l’est. La línia de platja se situava pràcticament als peus d’aquesta elevació, a uns dos‑cents cinquanta metres més al nord que en l’actualitat.
Evolució de la línia de costa a la zona de Roses entre el 500 a.n.e. i l’actualitat. Font: CRAPA-Geoservei.
En època romana, sis segles més tard, la línia de costa ja s’havia desplaçat cap al sud, i el vell moll construït pels grecs havia quedat obsolet, separat uns vint metres de l’aigua, fins que va acabar cobert per un edifici de tipus industrial (fitxa 1). Tanmateix, l’exemple més clar d’aquest procés es pot observar al segle XVI, moment de la construcció de la fortalesa de la Ciutadella. La muralla sud es va edificar a tocar del mar. Només cal observar‑ne la cara exterior per comprovar que encara s’hi conserven, adossades al mur, unes grans anelles de ferro que funcionaven com a amarradors per als vaixells. Això indica que l’espai on avui se situa l’avinguda Rhode, principal accés a Roses, era mar al segle XVI.
Anella per amarrar un vaixell conservada a la muralla sud de la Ciutadella. Font: CRAPA.
Hi ha encara un darrer element que ha condicionat de manera decisiva la història del poblament de Roses. Tota la zona situada a l’oest de l’actual fortalesa de la Ciutadella estava ocupada per una extensa àrea de maresmes i aiguamolls, que dificultaven la penetració cap a l’interior. Aquesta circumstància feia de Roses un indret especialment adequat per arribar‑hi per mar i fondejar‑hi vaixells, fins i tot més favorable que la veïna Empúries, situada uns quilòmetres més al sud. En canvi, la comunicació amb l’interior era molt més complexa, fet que dificultava l’establiment de llaços i rutes comercials cap a la plana empordanesa i la ciutat de Girona.
Plànol de 1645 en què s’aprecia el territori a l’entorn de Roses, un paisatge de rieres i aiguamolls. Font: Arxiu Municipal Roses.
Unes rieres que es mouen
La construcció de la fortalesa moderna de la Ciutadella va implicar el desplaçament de les dues rieres que fins aleshores circulaven a banda i banda del turó de Santa Maria. La riera de la Trencada es va desviar més cap a l’oest, fora del fossat defensiu. També es va modificar el traçat del rec Fondo i, finalment, es va acabar cegant, ja que originalment hauria travessat el centre mateix de la fortificació.
Font: CRAPA-Geoservei.
Per saber‑ne més
Bouzas, M., Burch, J., Julià, R., Palahí, Ll., Pons, P., i Solà, I. (2023). Changes and transformations on the coast using the example of Roses (Alt Empordà, Catalonia). Land, 12. https://www.mdpi.com/2073-445X/12/12/2104
Puig, A. M. (2012). La problemàtica de l’entorn periurbà de Rhode. A C. Belarte i R. Plana (coord.), El paisatge periurbà a la Mediterrània occidental durant la protohistòria i l’antiguitat (p. 83–98). https://recercat.cat/handle/2072/231093#page=1
