Autor: pauros

A mitjans del segle XVI es va construir la gran fortalesa coneguda avui com la Ciutadella de Roses. Tot i que inicialment el projecte es va encarregar a l’enginyer Luís Pizaño, el disseny definitiu correspon al seu successor, Gian Battista Calvi. Es tracta d’una fortalesa de planta pentagonal, dotada de cinc baluards que reben els noms, d’oest a est, de Sant Joan, Sant Jordi, Sant Andreu, Sant Jaume i Santa Maria.

Els baluards són grans plataformes destinades a allotjar l’artilleria. En aquest tipus de fortificacions el factor clau és que la distància entre els diferents elements defensius permeti cobrir tot el perímetre amb el foc creuat dels canons, evitant qualsevol punt mort per on l’enemic pugui apropar‑se o penetrar.

No va ser fins aproximadament un segle més tard que es va començar a construir una segona línia de defenses exteriors, formada per estructures conegudes com a mitges llunes i revellins, destinades a dificultar encara més l’aproximació dels atacants i a protegir el cos principal de la fortalesa.

El terme ciutadella designa pròpiament una fortalesa construïda a tocar d’una població amb la funció de protegir‑la o controlar‑la. Inicialment, aquest no era exactament el cas de Roses, ja que la fortalesa envoltava completament la vila medieval. Va ser a partir de 1645, quan la vila va ser abandonada i es va iniciar la creació del nou nucli urbà fora del recinte, que els ocupants francesos van començar a referir‑se a la fortalesa com a Ciutadella, nom que ha perdurat fins avui.

Un dels problemes més importants de qualsevol exèrcit era l’alimentació de les tropes, i el pa n’era un element essencial. La seva importància era tal que les fleques militars rebien el nom de forns de munició, ja que, en sentit figurat, l’arma principal era el mateix soldat.

A la Ciutadella es coneix la ubicació de diversos forns de pa. Un dels primers es va construir després del setge de 1645. Es tractava d’un gran forn de planta quadrangular a l’exterior i circular a l’interior, edificat sobre el traçat d’un antic carrer de la vila medieval, situat uns metres més al nord. Aquest forn va ser abandonat a principis del segle XVIII i substituït pels dos que encara es conserven actualment.

Aquests dos forns tenen una forma lleugerament ovalada i estan construïts amb voltes de rajol. No disposaven de cambra de combustió inferior: el foc s’encenia dins la mateixa cambra on posteriorment es col·locava la massa per coure el pa. Aquest sistema permetia elaborar pa negre, preferit per les autoritats militars perquè es conservava millor i trigava més a assecar‑se.

Sota l’edifici dels forns es conserven restes de les antigues cases de la vila medieval i, al fons, un tram de la muralla, equipada amb altes espitlleres.

Després de les guerres napoleòniques, a inicis del segle XIX (1808-1814), la Ciutadella va quedar pràcticament abandonada. Com a sistema defensiu, la fortalesa havia esdevingut obsoleta davant les noves formes de fer la guerra. Així i tot, l’any 1827 es va decidir construir un petit fortí sobre el vell baluard de Sant Joan, amb l’objectiu d’instal·lar una bateria destinada a la defensa de la costa.

El fortí és un recinte de planta quadrangular que reaprofita parcialment els murs de la fortalesa moderna i integra fins i tot elements més antics, com una de les torres i un tram de la muralla medieval. L’estructura disposa de diverses espitlleres, un tipus d’obertura ja antiquat en aquell moment —quan feia segles que no s’utilitzaven arcs o ballestes—, però que probablement servien per ventilar els espais interiors.

A l’interior, el fortí s’organitzava en una sèrie de compartiments allargassats, disposats de manera radial. Actualment, només un d’aquests espais conserva la coberta original, feta amb una volta de canó. Tot indica que el projecte inicial preveia un edifici de dos pisos, però les obres no es van arribar a completar mai.

En època moderna, el sector sud de la vila medieval va ser objecte d’una remodelació profunda. L’objectiu principal era crear un gran espai obert —una plaça— al costat de la casa del governador, adequada a les noves necessitats de la fortalesa.

Per fer‑ho possible, es va enderrocar un tram de la muralla medieval i també les dues cases que ocupaven l’extrem sud del carrer Major. Aquesta operació va generar una gran esplanada que s’estenia fins als talussos de la nova fortalesa. Al mateix temps, a la banda nord de la plaça es va construir un porticat, del qual avui se’n conserven les bases dels pilars i un petit sector del paviment de rierencs. Aquest porticat permetia la connexió directa entre el carrer Major i el carrer Nou.

La plaça quedava delimitada per edificis clau del nou ordre militar. A la banda oest s’hi situava la casa del governador, mentre que a la banda est es va construir un nou edifici polivalent, vinculat a la fortalesa, que complia diverses funcions, entre elles la d’allotjar alguns dels principals oficials de la guarnició.

En aquest procés de transformació, una de les torres de la muralla va ser enderrocada. D’altres, però, van continuar en ús, com la torre situada a la cantonada sud‑est, on es va instal·lar una campana que servia com a sistema d’alarma en cas d’atac. Aquesta torre també acabaria sent enderrocada a finals del segle XVIII.

Les cases situades entre el carrer Nou i la muralla est van quedar molt afectades després de l’abandonament de la vila medieval. A la zona central d’aquest sector, a principis del segle XVIII, s’hi va construir un gran edifici que va tenir usos diversos al llarg del temps.

L’edifici original consistia en una gran nau d’uns set metres d’amplada, amb una sèrie de pilars centrals que sostenien la coberta. La planimetria contemporània indica que aquest espai es destinava a cavallerissa. Al paviment encara es pot observar un canvi en la mida dels rierencs, que marca clarament les zones de circulació separades dels espais destinats als estables.

Poques dècades després, l’edifici va canviar de funció i va ser remodelat per adaptar‑lo com a magatzem de municions, tal com indiquen els plànols militars posteriors. A l’extrem del recinte s’hi va construir una gran sala pavimentada amb rajoles, i adossada a aquesta, una petita estructura de planta quadrangular, probablement destinada a l’emmagatzematge de munició.

Per reduir els riscos en cas d’explosió durant un bombardeig, els murs perimetrals de l’edifici van ser reforçats mitjançant el doblatge de les parets, assolint un gruix d’aproximadament un metre.