Author: pauros

Al segle XVII, la vila va ser progressivament abandonada per la població civil. La majoria de les cases van quedar deshabitades i van ser espoliades, és a dir, se’n van extreure els materials constructius per reutilitzar‑los en noves obres dins la fortalesa. En alguns sectors, però, els edificis existents van ser remodelats i adaptats a les noves necessitats militars.

Aquest és el cas de l’illa de cases situada a l’oest del carrer Major. En aquest indret es va construir un llarg edifici que va arribar a ocupar l’espai per on anteriorment passaven alguns carrers orientats d’est a oest, que en aquell moment ja havien perdut la seva funció.

Els plànols militars dels segles XVII i XVIII permeten conèixer l’ús d’alguns d’aquests nous edificis. Una part es destinava a l’allotjament d’oficials de la guarnició, mentre que d’altres tenien funcions diverses relacionades amb la logística militar. La documentació esmenta, per exemple, l’existència d’una fleca i d’altres espais destinats a garantir l’alimentació de les tropes.

Amb el temps, aquests edificis també van ser abandonats i les seves portes d’accés van ser tapiades. Aquestes obertures són fàcilment identificables, ja que els brancals estan construïts amb rajols, mentre que la resta del mur —i el tapiat posterior— és de pedra.

Un tresoret de diners melgoresos Les excavacions arqueològiques d’un dels edificis construïts al carrer Major van permetre recuperar un petit tresoret de monedes. Es tracta d’uns dos‑cents diners melgoresos, datats entre els segles XII i XIV. Aquesta moneda, encunyada al sud de França, era molt apreciada i àmpliament utilitzada en els intercanvis comercials. Les monedes devien guardar‑se dins una petita bossa de cuir. Un incendi va afectar l’estança on es trobaven, va cremar la bossa i l’elevada temperatura va provocar que les peces quedessin parcialment soldades entre si, tal com s’han conservat fins avui.

El comandant de la fortalesa, o governador, així com els principals oficials, disposaven habitualment de residències còmodes i adequades al seu estatus.

L’edifici conegut actualment com la casa del governador sembla haver‑se construït a partir de la fusió de diverses cases de la vila medieval. Va ser utilitzat com a residència del comandant de la plaça durant la segona meitat del segle XVII. Posteriorment, l’edifici va quedar abandonat, i el cap de la plaça va traslladar la seva residència a un altre immoble situat a tocar del portal de Mar, del qual avui no se’n conserva cap resta.

Es tracta d’un edifici de planta quadrangular, amb la porta principal orientada a l’est. Alguns dels murs exteriors, especialment el del sector oest, presenten un perfil atalussat, pensat com a protecció davant l’impacte de projectils d’artilleria. Als sectors nord i oest s’hi van afegir posteriorment altres construccions, utilitzades respectivament com a cavallerissa i com a magatzem per emmagatzemar palla.

A l’interior, l’edifici s’organitzava al voltant d’un pati central, que proporcionava llum a les estances i on se situava l’escala d’accés al primer pis. A la banda sud del conjunt s’hi recolza una plataforma quadrangular singular, que funcionava com a terrassa i que es va construir aprofitant el traçat de l’antiga muralla medieval.

Tot i que originàriament el terme arsenal designava els espais destinats a la construcció de vaixells de guerra, en època moderna el concepte es va estendre per referir‑se també als magatzems on es guardava i es reparava l’armament d’una fortalesa.

L’arsenal de Roses es va construir al segle XVI aprofitant un angle de la vella muralla medieval, utilitzant‑ne el gruix com a element de protecció en cas de bombardeig. Es tracta d’un edifici de planta quadrangular, amb una porta principal d’arc de mig punt situada a la banda est.

L’edifici disposava d’un primer pis amb paviment de fusta i es cobria amb una teulada a doble vessant, sostinguda per una doble filera de pilars de planta quadrangular. Tot indica que, en origen, la majoria de les obertures eren espitlleres, és a dir, finestres estretes i allargades, més amples a l’interior que a l’exterior. Aquest tipus d’obertura, habitual en l’arquitectura militar medieval, permetia originàriament disparar amb arcs o ballestes. En el cas de l’arsenal, però, sembla que la seva funció principal era permetre l’entrada de llum i, alhora, evitar l’entrada de guspires en cas de bombardeig, que haurien pogut provocar l’explosió de la munició emmagatzemada.

Posteriorment, a la banda de migdia, s’hi va afegir un segon magatzem de planta allargada. Al llarg de la seva existència, l’edifici va patir diverses reformes, com ara l’obertura de noves portes i de finestrals de dimensions més altes al pis superior.

La Porta de Terra era, en molts sentits, la porta principal de la fortalesa de la Ciutadella, ja que connectava el recinte amb el territori interior. Tanmateix, la seva història està marcada per projectes no executats i per constants modificacions del disseny.

El projecte inicial de la fortalesa, elaborat per l’enginyer Gian Battista Calvi, ni tan sols preveia la construcció d’aquesta porta. Ben aviat, però, el disseny es va corregir i s’hi va afegir una obertura al sector nord, situada davant per davant de la porta de Mar. Per protegir aquest nou accés també es va haver de modificar el projecte del baluard de Sant Andreu, amb la construcció d’un element defensiu avançat destinat a cobrir la porta, en forma de semibaluard.

En origen, la Porta de Terra havia de tenir una tipologia arquitectònica similar a la del portal de Mar, però el projecte no es va arribar a executar completament. En fases posteriors, el portal es va reduir en dimensions i mai no va assolir el nivell arquitectònic ni ornamental de la porta de Mar.

Els problemes i les reformes no van afectar únicament el portal, sinó tot el sistema d’accés a la fortalesa. La construcció de les defenses exteriors a mitjan segle XVII, així com les modificacions posteriors, van obligar a introduir canvis tant en la configuració del portal com en la plataforma defensiva situada al davant —anomenada reducte— i en la manera de travessar el fossat. Aquest pas es devia fer mitjançant un pont, avui desaparegut, del qual només en tenim constància a través de la documentació i la iconografia històrica.

Un dels principals problemes dels exèrcits en època medieval i moderna era l’allotjament de les tropes. Habitualment, els soldats s’instal·laven a les cases de la població civil, que sovint també s’havia de fer càrrec de la seva manutenció, fet que generava conflictes constants. Per aquest motiu, ja al segle XVI, la construcció de quarters per a la guarnició es va convertir en una reivindicació tant de les autoritats militars com dels habitants de la vila.

Els quarters d’infanteria de la Ciutadella es van acabar de construir els anys 1598 i 1599, seguint un projecte elaborat unes dècades abans per l’enginyer Jacobo Fratin. Es tracta de dos edificis idèntics, edificats adossats als terraplens de la muralla oriental de la fortalesa, tal com recomanaven els enginyers militars de l’època, ja que aquesta disposició facilitava l’accés ràpid de les tropes a les defenses.

Els edificis tenen planta rectangular, tres pisos d’alçada i una coberta a doble vessant. A la part central se situava l’escala principal, mentre que un corredor exterior permetia l’accés a les cambres, disposades en doble fila. Tots els allotjaments eren iguals i disposaven d’una llar de foc, que servia tant per escalfar l’espai com per cuinar.

Cada quarter comptava amb trenta‑sis estances, amb una capacitat total per allotjar aproximadament cinc‑cents soldats. Amb posterioritat, s’hi van executar algunes obres menors, com ara l’addició de noves estances en un dels extrems, que probablement es van destinar a funcions de cuina.