Catégorie : Medieval

El pati o claustre del monestir se situa al sud de l’església. Els elements visibles actualment corresponen als darrers moments d’existència del monestir, tot i que no hi ha indicis que la seva estructura original fos gaire diferent.

Es tracta d’un petit pati rectangular d’uns 10 × 6 metres, amb un pou central, envoltat per galeries o passadissos irregulars d’entre dos i tres metres d’amplada. Al costat nord limita directament amb l’església, mentre que als altres tres costats s’hi disposaven diverses estances monàstiques que prenien com a límit exterior la muralla.

Inicialment, cada galeria comptava amb tres estances. A l’ala oest hi havia un petit carreró que donava accés directe a aquest sector des de la porta del monestir. Probablement es tractava d’un espai destinat a l’atenció de persones externes —habitants de la vila— que hi acudien per fer gestions, sense interferir en la vida quotidiana de la comunitat monàstica.

Als segles XVII i XVIII, les dependències del monestir es van concentrar principalment a les ales nord i oest del claustre i damunt de l’església, que en aquest moment va ser fortificada. A l’ala est s’hi conserva un forn circular, probablement relacionat amb una cuina. A principis del segle XVIII es va afegir una escala al sector sud del conjunt, que comunicava el claustre amb la part baixa del turó. Durant aquest mateix segle, l’ala nord del claustre va ser utilitzada com a part del cementiri parroquial.

Cementiri parroquial L’església del monestir exercia funcions d’església parroquial i, al seu voltant, s’hi situava el cementiri de la població. Tot i que inicialment els enterraments es concentraven a la zona de la plaça del monestir, al llarg del segle XVIII el cementiri es va estendre cap a altres espais, com l’ala nord del claustre i la zona del portal oest d’accés a l’església.

Les restes visibles actualment de l’església de Santa Maria no corresponen a l’edifici original del moment de fundació del monestir, al segle X, sinó a una construcció del segle XI. L’església es va consagrar l’any 1053, fet que indica que l’altar ja estava acabat i que s’hi podia celebrar el culte, tot i que les obres del conjunt no necessàriament estiguessin completades en aquella data.

L’estat de ruïna actual de l’edifici es deu en gran part als bombardeigs de finals del segle XVIII. L’absis principal, avui reconstruït, es va ensorrar a conseqüència d’un incendi als anys trenta del segle XX. Malgrat tot, encara és possible identificar clarament l’estructura original de l’església, construïda segons la tècnica del denominat primer art romànic.

L’edifici presentava tres naus curtes cobertes amb volta de canó semicircular, un ampli transsepte i una capçalera formada per un absis central semicircular i dues absidioles laterals. El portal occidental data dels segles XII-XIII. Aquest portal es va trobar caigut i va ser reconstruït durant les obres de recuperació de l’edifici a mitjan segle XX.

El capitell Pràcticament no s’ha conservat decoració escultòrica de l’església. Destaca, però, el capitell nord de l’arc triomfal, conservat in situ. Datat a mitjan segle xv, representa tres arcàngels que sostenen un text escrit en lletra gòtica minúscula amb les paraules de l’himne de la bona nova, basat en l’Evangeli segons Lluc (2,14): Gloria in excelsis Deo et in terra…. El text es devia completar al capitell sud amb la continuació: et in terra pax hominibus bonae voluntatis.

El monestir benedictí de Santa Maria de Roses es va fundar a principis del segle X. Sembla que, en el moment de la seva creació, es va aprofitar i reformar una petita església preexistent, construïda al segle IV. El fundador va ser el comte Sunyer II d’Empúries, que va encomanar la fundació del monestir al clergue Argibad. D’aquest fet se’n conserva un testimoni excepcional: una inscripció realitzada aprofitant el revers de l’antic altar de l’església.

L’emplaçament del monestir, molt proper al mar, en un context d’inestabilitat i inseguretat, va determinar que fos concebut des del principi com un conjunt compacte i fortificat, envoltat per muralles, gairebé com una fortalesa. Les excavacions arqueològiques han permès identificar restes del primer recinte emmurallat, que sembla haver estat lleugerament més petit que el que es pot observar actualment.

Els abats del monestir van exercir funcions pròpies de senyors feudals i van ser propietaris d’una part important de les terres de l’entorn. Tot i que el monestir va anar perdent influència i poder a partir del segle XV, va continuar en funcionament fins a finals del segle XVIII. Encara que la població civil havia abandonat la Ciutadella ja al segle XVII, la comunitat continuava acudint al monestir, ja que l’església exercia funcions parroquials i al seu entorn s’hi trobava el cementiri del poble.

La inscripció fundacional La inscripció que explica la fundació del monestir aprofita el revers d’una taula d’altar, probablement procedent de la vella església tardoantiga. En el text, el comte Sunyer II encomana a la seva muller i als seus fills que encarreguin l’obra al clergue Argibad. Al final de la inscripció, el mateix Argibad certifica haver complert l’encàrrec.

Tal com s’ha vist a l’extrem sud del carrer Major, no totes les cases de la vila medieval responien al model estret i allargassat. La casa situada al sector nord del carrer Major presentava una estructura molt diferent i una notable complexitat arquitectònica.

Es tracta d’un edifici de grans dimensions en el qual, ja al segle XVI, el propietari va obrir un carreró cobert que comunicava els carrers Major i Nou, l’únic documentat en tot aquest sector de la vila. La porta principal de l’habitatge se situava precisament en aquest passatge.

Des d’aquesta porta s’accedia a un petit pati distribuïdor, pavimentat amb rierencs disposats segons un esquema de decoració geomètrica. Al fons del pati hi havia la caixa d’escala que permetia accedir al primer pis. A la part posterior del pati s’hi disposaven un seguit de grans cambres. La documentació indica que la casa s’estenia per sobre del carreró cobert i que ocupava també el pis superior de l’edifici situat al sud del passatge.

L’edifici apareix documentat a partir del segle XVI i l’any 1565 era propietat del notari Andreu Roig.

Una troballa curiosa Al segle XVIII, quan l’edifici ja havia estat abandonat, es va construir a la banda oest una llarga estructura rectangular orientada de nord a sud, tot resseguint el traçat del carrer Major. Es desconeix quina era la seva funció original, tot i que no es pot descartar que servís per plantar‑hi arbres o per a algun altre ús relacionat amb l’ordenació de l’espai. A l’interior d’aquesta estructura es va localitzar una rasa. Al seu fons s’hi van trobar nombroses banyes de bou i de cabra, disposades de manera ordenada i a intervals regulars. La funció d’aquesta deposició continua sent, avui dia, un dels enigmes que encara planteja l’arqueologia de la Ciutadella.

Un cop definides les diferents illes de cases de la vila, es traçaren un seguit de parcel·les teòriques, de forma allargassada, que habitualment s’estenien d’un carrer a l’altre. L’espai es compartimentava mitjançant llargs murs paral·lels que delimitaven franges interiors d’entre quatre i cinc metres d’amplada, anomenades crugies. Aquesta amplada corresponia a la llum màxima que es podia cobrir amb bigues de fusta sense necessitat de pilars centrals.

Això no implicava que cada habitatge ocupés necessàriament una sola parcel·la. Algunes cases, de dimensions més grans, eren el resultat de la unió de diverses crugies, mentre que d’altres només n’ocupaven una part.

El model bàsic de casa medieval solia organitzar‑se en dues parts. A la façana, oberta al carrer, s’hi situava el taller o la botiga, mentre que al pis superior es disposaven les estances destinades a l’habitatge. A la part posterior hi havia un espai descobert, que podia funcionar com a magatzem, hort o corral. En alguns casos, aquest espai del darrere podia ser venut a un altre propietari, que el transformava en una petita casa independent, amb façana al carrer posterior.

A la part baixa del carrer Major es conserven dues cases de grans dimensions que integren fins a tres d’aquestes parcel·les. Es tracta de dos edificis bessons, amb un vestíbul estret obert al carrer Major, flanquejat per dues cambres de planta quadrangular. A la part posterior s’hi disposava un espai distribuïdor i dues llargues naus. A mitjan segle XVI, aquestes cases eren propietat del mercader Feliu Molera i del notari Pere Montserrat.

Els carrers de la vila medieval de Roses destaquen per la seva regularitat i planificació. Es tracta de vies rectilínies, amb una amplada lleugerament superior als tres metres i mig, pavimentades amb rierencs. Habitualment disposaven d’una espina central, un lleu ressalt longitudinal que facilitava el desguàs de l’aigua de pluja cap als extrems del carrer.

A la banda oest de la vila, la majoria dels carrers s’orientaven d’est a oest. En canvi, al sector est, els carrers seguien una orientació nord‑sud. En aquest àmbit es desenvolupaven dos eixos principals: el carrer Major i el carrer Nou, que connectaven directament la zona del port amb el monestir de Santa Maria. Entre aquests dos carrers s’estenien llargues illes de cases. En tot aquest sector només existien dos passos transversals: un petit carreró que comunicava el carrer Major amb el carrer Nou i un altre que connectava una de les illes del carrer Nou amb la muralla est.

El carrer Major s’iniciava al portal Major, que constituïa el principal accés a la vila i que avui no es conserva. La vila medieval disposava, com a mínim, de quatre portals, i possiblement de cinc. La documentació escrita esmenta dos portals a la banda sud —el portal Major i el portal Gener—, i molt probablement un altre a la banda oest. Al sector nord s’hi documenta un portal situat a tocar del monestir, conegut com a portal Superior o portal de Damunt, tot i que no es pot descartar l’existència d’un altre accés a l’angle nord‑est del recinte emmurallat.

L’arqueologia no ha permès, fins ara, determinar si la vila original del segle XI ja disposava d’un sistema defensiu propi. El que sí que es pot afirmar amb certesa és que, al segle XIV, la vila medieval es va dotar d’unes muralles potents que l’envoltaven completament, deixant fora del recinte únicament els barris del port i dels pescadors, situats al sector sud.

La construcció de la muralla va ser una obra llarga i costosa. Actualment, només són visibles els trams est i sud, així com la cara interior del tram oest, que va ser reutilitzada com a límit del talús de la muralla de la Ciutadella.

El sistema constructiu de la muralla presenta lleugeres variacions segons el sector. En alguns trams, el mur és simple, amb una amplada aproximada d’un metre. En canvi, a la banda est, la muralla és doble, formada per dos murs paral·lels d’uns cinquanta centímetres d’amplada cadascun. Aquesta solució constructiva respon a la necessitat d’adaptar‑se al pendent del terreny, ja que el parament exterior havia de ser més alt en incorporar la fondària del fossat exterior.

Al sector sud, on el substrat estava format per sorres de platja, va ser necessari construir uns fonaments més amples i profunds per garantir l’estabilitat de la muralla.

El recinte defensiu comptava amb torres de planta circular i amb un seguit d’obertures estretes i allargades —espitlleres— que permetien als defensors disparar amb arcs i ballestes. Algunes d’aquestes obertures es van adaptar posteriorment a l’ús d’armes de foc.