Categoria: Medieval

Hi vivia gent a Roses entre els segles VII i X? Sens dubte, sí, però probablement a l’interior del territori, allunyada o amagada de la costa, que en aquella època era un espai perillós, sotmès a incursions —mai amigables— de pirates i d’altres possibles atacants. El que no sembla que existís —o, si més no, no s’ha documentat fins ara— és un nucli de poblament estable a la zona costanera. En canvi, tot indica que va continuar existint, més o menys ben conservada, la petita església construïda al segle IV.

Una prova que aquest edifici encara es mantenia dempeus, o que almenys es conservava la memòria del caràcter sagrat de la part alta del turó, la trobem en la fundació del monestir. Des del segle IX, Roses formava part del comtat d’Empúries. Al segle X, el comte Sunyer d’Empúries (862–915) va decidir fundar un monestir dedicat a Santa Maria (fitxa 14) i va escollir com a emplaçament la part alta del turó, on anteriorment havia existit el temple grec i on encara es conservava, parcialment dempeus, l’església tardoromana.

Durant l’edat mitjana era habitual que la població fes donacions a l’Església, tant en diners com en terres. Gràcies a aquestes aportacions, el monestir es va anar enriquint i, a inicis del segle XI, s’hi van dur a terme importants reformes. En primer lloc, es va construir una nova església (fitxa 15), que és la que podem observar actualment. Al mateix temps, sembla que es va remodelar tot el conjunt monàstic: el pati interior o claustre, les estances destinades als monjos i, fins i tot, les muralles que protegien el recinte (fitxa 16).

És molt probable que sigui en aquest moment —quan calia una gran quantitat de mà d’obra, no només per a les obres del monestir, sinó també per treballar les seves terres i subministrar‑li productes— quan es va formar la vila medieval de Roses.

El nucli inicial d’aquesta nova vila es va establir a l’oest del monestir, amb les cases distribuïdes al voltant de dos carrers perpendiculars que rebien el significatiu nom de carrer de la Creu (fitxa 22). Contràriament a la idea estesa, els pobles medievals no eren el resultat d’un urbanisme caòtic en què cada família construïa on volia. Al contrari, la creació d’un nou nucli de poblament solia respondre a una planificació prèvia, en la qual es definien els carrers, les illes de cases i fins i tot les parcel·les, preveient com havien de ser els habitatges.

Entre aquesta primera vila i el monestir va quedar un espai buit, que amb el temps es va convertir en una plaça. Aquest espai devia funcionar com a lloc de mercat i, almenys en època moderna, també va acollir el cementiri parroquial.

La vila va anar creixent de manera progressiva, sobretot a partir del segle XII. Les dues rieres situades a l’est i a l’oest —el rec Fondo i la riera de la Trencada— en limitaven l’expansió en aquestes direccions. Per aquest motiu, el creixement urbà es va orientar cap al sud, en direcció a la platja i al port. El barri desenvolupat al sud de la vila original es va organitzar a partir de carrers orientats d’est a oest. En canvi, el sector construït al sud del monestir es va estructurar mitjançant dues llargues vies de traçat nord‑sud, que connectaven directament la zona portuària amb el mateix monestir.

A la zona de la platja existien dos barris que sempre van quedar fora del recinte emmurallat: el barri del port i el barri dels pescadors. A la importància comercial del port s’hi afegia, en època medieval, una clara funció militar. A partir del segle XI, Roses es va convertir en el principal port militar del comtat d’Empúries. Aquest paper es va veure reforçat amb la construcció, al mateix barri portuari, d’unes drassanes, una instal·lació destinada a la construcció de galeres, que constituïen el principal tipus de vaixell de guerra de les flotes comtals catalanes i, posteriorment, de la Corona d’Aragó.

Com a mínim des de mitjan segle XIV, el port disposava d’un moll d’obra, dotat d’una torre defensiva. Es tracta d’un element excepcional, ja que la majoria de les poblacions costaneres no comptaven amb molls pròpiament dits: els vaixells fondejaven a una certa distància de la costa i les mercaderies i les tripulacions es traslladaven fins a la platja amb embarcacions menors.

Els capbreus Els capbreus eren documents fiscals en els quals els senyors feudals feien constar el nom de totes les persones obligades a pagar impostos, fos en diners o en espècies —productes o dies de treball a les terres del senyor—. En aquests documents s’hi consignaven també els propietaris de les cases i la seva professió. Creuant aquesta informació amb les dades proporcionades per l’arqueologia, és possible reconstruir l’evolució de bona part de la població en determinats moments històrics. Com a exemple, sabem que la casa situada a l’extrem sud del carrer Major era propietat, l’any 1361, de Guillem Salzeda. L’any 1500 la casa pertanyia a la família Roig, dedicada al comerç, i el 1565 va passar a mans de Feliu Molera, també mercader, que es va casar amb Caterina, hereva de l’anterior propietari, Nicolau Roig. Algunes de les famílies esmentades en aquests capbreus han mantingut la seva presència a Roses fins a l’actualitat.

Per saber‑ne més

Burch, J., i Palahí, Ll. (cur.) (2018). El monestir de Santa Maria de Roses. Guies del Patrimoni Cultural de Roses, 1. https://www.documentauniversitaria.media/omp/index.php/crapa/catalog/series/guies

Palahí, Ll., Bouzas, M., i Vivó, J. (2023). Noves excavacions a la Ciutadella de Roses. De la vila medieval a la conversió en espai militar. Annals d’Estudis Empordanesos, 54, 139–156. https://raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/view/423726

Palahí, Ll., Pujol, M., i Aguelo, X. (2022). Les muralles del monestir de Santa Maria i la vila de Roses a l’edat mitjana. RODIS. Journal of Medieval and Post‑medieval Archaeology, 5, 125–150. https://www.documentauniversitaria.media/rodis/index.php/rodis/article/view/57

Puig, A. M. (2020). La modulació urbana a l’eixample baixmedieval de Roses. El prototip de casa. RODIS. Journal of Medieval and Postmedieval Archaeology, 3, 35–56. https://www.documentauniversitaria.media/rodis/index.php/rodis/article/view/21

Pujol, M. (1997). La vila de Roses (segles XIV‑XVI). Papers de Recerca, 2. Roses.