Categoría: Moderna

La Porta de Terra era, en molts sentits, la porta principal de la fortalesa de la Ciutadella, ja que connectava el recinte amb el territori interior. Tanmateix, la seva història està marcada per projectes no executats i per constants modificacions del disseny.

El projecte inicial de la fortalesa, elaborat per l’enginyer Gian Battista Calvi, ni tan sols preveia la construcció d’aquesta porta. Ben aviat, però, el disseny es va corregir i s’hi va afegir una obertura al sector nord, situada davant per davant de la porta de Mar. Per protegir aquest nou accés també es va haver de modificar el projecte del baluard de Sant Andreu, amb la construcció d’un element defensiu avançat destinat a cobrir la porta, en forma de semibaluard.

En origen, la Porta de Terra havia de tenir una tipologia arquitectònica similar a la del portal de Mar, però el projecte no es va arribar a executar completament. En fases posteriors, el portal es va reduir en dimensions i mai no va assolir el nivell arquitectònic ni ornamental de la porta de Mar.

Els problemes i les reformes no van afectar únicament el portal, sinó tot el sistema d’accés a la fortalesa. La construcció de les defenses exteriors a mitjan segle XVII, així com les modificacions posteriors, van obligar a introduir canvis tant en la configuració del portal com en la plataforma defensiva situada al davant —anomenada reducte— i en la manera de travessar el fossat. Aquest pas es devia fer mitjançant un pont, avui desaparegut, del qual només en tenim constància a través de la documentació i la iconografia històrica.

Un dels principals problemes dels exèrcits en època medieval i moderna era l’allotjament de les tropes. Habitualment, els soldats s’instal·laven a les cases de la població civil, que sovint també s’havia de fer càrrec de la seva manutenció, fet que generava conflictes constants. Per aquest motiu, ja al segle XVI, la construcció de quarters per a la guarnició es va convertir en una reivindicació tant de les autoritats militars com dels habitants de la vila.

Els quarters d’infanteria de la Ciutadella es van acabar de construir els anys 1598 i 1599, seguint un projecte elaborat unes dècades abans per l’enginyer Jacobo Fratin. Es tracta de dos edificis idèntics, edificats adossats als terraplens de la muralla oriental de la fortalesa, tal com recomanaven els enginyers militars de l’època, ja que aquesta disposició facilitava l’accés ràpid de les tropes a les defenses.

Els edificis tenen planta rectangular, tres pisos d’alçada i una coberta a doble vessant. A la part central se situava l’escala principal, mentre que un corredor exterior permetia l’accés a les cambres, disposades en doble fila. Tots els allotjaments eren iguals i disposaven d’una llar de foc, que servia tant per escalfar l’espai com per cuinar.

Cada quarter comptava amb trenta‑sis estances, amb una capacitat total per allotjar aproximadament cinc‑cents soldats. Amb posterioritat, s’hi van executar algunes obres menors, com ara l’addició de noves estances en un dels extrems, que probablement es van destinar a funcions de cuina.

Una fortalesa militar necessitava disposar d’un hospital per atendre els soldats ferits. Es desconeix on se situava l’hospital durant el primer segle d’existència de la Ciutadella, tot i que és probable que s’aprofités algun edifici situat dins la vila medieval.

La construcció d’un nou hospital es pot situar al darrer terç del segle XVII. La planimetria militar d’aquell moment el representa com un edifici organitzat al voltant d’un pati rectangular, amb un accés a la banda sud, una capella sobresortint al centre de la façana nord i un espai enjardinat a l’est, situat entre l’edifici i el terraplè de la muralla. En alguns plànols també s’hi dibuixen dues escales a l’interior del pati, fet que indicaria l’existència d’un primer pis.

A partir de principis del segle XVIII, els plànols mostren més complexitat arquitectònica, amb l’afegit de petits edificis tant al pati com a l’exterior del conjunt, així com la creació d’un nou jardí a la banda sud.

Actualment, d’aquest edifici només se’n conserven els fonaments del sector sud, formats per un ampli espai central flanquejat per dues cambres de planta quadrangular. Aquestes devien funcionar com a vestíbul d’accés a dues naus paral·leles destinades a l’allotjament dels malalts i ferits, situades a banda i banda del pati.

Pel que fa a l’entorn immediat de l’edifici, les excavacions arqueològiques han permès documentar un gran cementiri destinat a les tropes.

En la construcció d’una fortificació, la funcionalitat ha de prevaldre per damunt de la bellesa arquitectònica. Tanmateix, en època moderna les portes solien rebre un tractament especial, amb una ornamentació més cuidada, pel fet que aquest element tenia també una clara funció propagandística. Escuts, inscripcions i elements decoratius reforçaven el missatge de poder que es volia transmetre. No és casual que els models de les portes monumentals s’inspiressin sovint en els arcs de triomf d’època romana.

El portal de Mar està format per una porta de mig punt encaixada dins un marc rectangular, flanquejat per quatre pilastres amb pseudocapitell dòric i coronat per un entaulament. Tot el conjunt s’inspira en les formes pròpies de l’arquitectura clàssica romana. La porta es va construir amb pedra calcària procedent de la zona del Montgrí. A banda i banda, dues obertures laterals —troneres— permetien instal·lar‑hi armes per defensar l’accés.

Habitualment, aquests elements decoratius eren finançats per la població local. En el cas del portal de Mar, és probable que l’obra no s’arribés a completar del tot, ja que no presenta cap element escultòric, habitual en aquest tipus de construccions. Les portes solien coronar‑se amb una inscripció honorífica o amb un escut, que, si va existir a Roses, no s’ha conservat.

La porta de Mar donava accés directe a la zona portuària. En un moment posterior, s’hi va afegir una estructura defensiva avançada davant de la porta per reforçar‑ne la protecció.

Al segle XVI, la Corona hispànica era una de les grans potències mundials i es trobava envoltada d’enemics per diversos fronts, entre els quals cal destacar la Corona francesa i els pirates barbarescs, que tenien les seves bases a les costes del nord d’Àfrica. L’any 1535 el rei Carles I (1500–1558) va passar per Roses i, conscient de la importància estratègica d’aquest indret, uns anys més tard, el 1543, va ordenar la construcció d’un conjunt de defenses destinades a protegir la badia.

Aquest sistema defensiu preveia la construcció d’un seguit de torres de guaita per controlar la costa, però els dos elements principals eren, d’una banda, un petit castell situat a l’extrem nord —el castell de la Trinitat— i, de l’altra, una gran fortalesa entorn de la vila. Ambdós elements, conjuntament, havien de tancar i defensar l’accés a la badia. L’objectiu principal de la fortalesa, tradicionalment coneguda com la Ciutadella —o simplement les Muralles entre la població local—, era la defensa del port. Aquest sistema defensiu es completava amb la fortificació de les illes Medes.

Les obres de la Ciutadella van patir diverses dificultats i el projecte inicial va experimentar nombroses modificacions. El primer projecte, elaborat per l’enginyer militar i capità general d’artilleria Luis Pizaño (c. 1480–1550), va ser rebutjat perquè el seu disseny no es considerava prou funcional. Posteriorment, la manca de recursos econòmics —ja que en aquell moment una part important del pressupost s’estava destinant a la construcció del castell de la Trinitat— el va portar a redactar un segon projecte, molt més modest. Aquest consistia bàsicament a reforçar les muralles de la vila medieval mitjançant l’addició d’un conjunt de baluards, grans plataformes destinades a l’ús de l’artilleria.

Després de la mort de Pizaño i un cop resolts els problemes econòmics, el seu successor, l’enginyer Gian Battista Calvi (†1580), va poder dissenyar i executar una fortalesa de nova planta, amb una traça pentagonal de cinc cares que, amb diverses remodelacions posteriors, és la que ha arribat fins als nostres dies.

La nova fortalesa plantejava, tanmateix, alguns reptes d’organització interna. En les fortificacions de nova planta era habitual adoptar una disposició amb un gran espai central —la plaça d’armes— del qual partien diversos carrers disposats radialment, com els radis d’una roda. Aquest esquema, conegut com a pla radiocèntric, permetia un desplegament ràpid de les tropes cap a les muralles i els baluards en cas de necessitat.

Aquest model, però, no es podia aplicar a Roses. La vila ocupava tota la meitat occidental de la fortalesa, fet que dificultava la circulació de les tropes cap a aquest sector, mentre que la meitat oriental, aparentment lliure de construccions, era propietat del monestir. Aquest s’oposava a la construcció d’edificis militars en aquest espai, ja que considerava que, gràcies a les noves muralles, la vila acabaria creixent i aquest sector s’ocuparia amb cases i negocis. Tanmateix, això no va succeir. Al contrari, Roses va perdre part de la seva població. Finalment, a finals del segle XVI, es va començar a edificar aquest sector amb la construcció de dos quarters d’infanteria (fitxa 4), alguns magatzems i, posteriorment, un hospital (fitxa 2).

Malgrat tot, en la disposició dels edificis que ocupen la zona oriental de la fortalesa es detecta una clara voluntat de reproduir, en la mesura del possible, l’estructura radiocèntrica. A la banda occidental, un seguit de grans magatzems es van construir adossats a les antigues muralles medievals. En canvi, quan finalment es van poder edificar construccions a la zona est, aquestes es van disposar seguint el perímetre marcat per les defenses, deixant sempre un ampli espai central com a plaça d’armes, així com espais lliures entre els edificis per facilitar l’accés a les muralles.

Aquest espai central va arribar a disposar, fins i tot, d’una font monumental i d’una avinguda arbrada que comunicava les dues portes principals de la fortalesa: el portal de Terra, al nord, orientat cap a l’interior (fitxa 5), i la porta de Mar, al sud, oberta directament al port (fitxa 0).

Vila i fortalesa —és a dir, població civil i tropes— van coexistir durant gairebé un segle, un període en què la convivència i el desenvolupament de les activitats quotidianes no devien ser fàcils, atès que les necessitats d’uns i altres eren sovint divergents. La documentació de l’època reflecteix clarament aquesta tensió. Així, l’any 1599 els cònsols de Roses —l’equivalent a l’ajuntament de l’època— es van queixar al rei Felip II (1527–1598), entre altres qüestions, de l’obligació d’allotjar tropes a les seves cases i del despoblament que les obres de la fortalesa havien provocat a la vila.

L’any 1645 la fortalesa va ser assetjada i ocupada per les tropes franceses en el context de la guerra dels Segadors. L’ocupació francesa, que es va prolongar durant quinze anys, marca un punt d’inflexió en la història de Roses. La vila va ser abandonada durant el setge i, posteriorment, es va començar a formar un nou nucli urbà al nord‑est, fora del recinte fortificat, al voltant de la riera de Ginjolers, que esdevindria el germen de la població actual.

A partir d’aquest moment s’inicia la militarització definitiva de l’espai de la Ciutadella. La majoria d’edificis i habitatges van ser abandonats, i els seus murs es van desmuntar de manera ràpida i sistemàtica per reaprofitar‑ne els materials en noves obres i defenses. Només alguns immobles van ser reutilitzats i adaptats per cobrir les necessitats militars. Un procés similar es va produir amb els carrers: la majoria, especialment els orientats d’est a oest, van deixar d’utilitzar‑se i, en alguns punts, fins i tot van quedar coberts per noves construccions. En canvi, les excavacions arqueològiques recents han demostrat que els carrers de la banda est —el carrer Major i el carrer Nou—, orientats de nord a sud, van continuar en ús pràcticament fins al final de l’existència de la fortalesa.

Pel que fa a les antigues muralles medievals, una part —el sector oest i un tram del costat nord— va quedar integrada dins els talussos de les noves defenses; una part d’aquests murs encara és visible a la banda oest de la fortalesa (fitxa 20). De la resta, es van conservar drets aquells trams que van ser reaprofitats com a parets de nous edificis, mentre que altres sectors, com havia passat amb moltes cases, van acabar sent enderrocats i espoliats.

A la zona de l’antiga vila, la nova configuració de l’espai es va organitzar essencialment al voltant de dos grans nuclis. D’una banda, uns amplis jardins situats a l’angle nord‑oest de la fortalesa (fitxa 21). Al seu entorn es van construir diverses edificacions, especialment a la banda est, on entre els jardins i el carrer Major es va aixecar un llarg edifici amb funcions diverses, que incloïen tant l’allotjament d’una part de l’oficialitat com activitats productives, entre les quals destaca un molí fariner (fitxa 12). L’altre nucli s’articulava a partir de la casa del governador, un gran edifici situat al sector sud del recinte (fitxes 10 i 18).

Roses va ser escenari de nombrosos conflictes militars entre els segles XVII i XIX, en el context dels enfrontaments reiterats entre la Corona hispànica i la francesa. La fortalesa va ser atacada en diverses ocasions i va canviar de mans repetidament. L’última ocupació va tenir lloc durant la Guerra del Francès, en època napoleònica (1808–1814). En retirar‑se, les tropes franceses van volar una part important de les defenses, especialment els baluards, i la fortalesa va quedar, des d’aleshores, pràcticament abandonada.

Al llarg del segle XX es van impulsar diversos projectes amb l’objectiu de transformar l’espai de la Ciutadella en una urbanització. En aquest context, es van enderrocar trams de la muralla sud i est, així com el baluard de Santa Maria, situat a l’angle sud‑est del recinte. Aquest procés es va aturar l’any 1961, quan el conjunt monumental va ser declarat Bé d’Interès Nacional, fet que va garantir‑ne la protecció davant qualsevol projecte especulatiu o de destrucció.

La guarnició militar Les excavacions arqueològiques han permès recuperar nombrosos materials relacionats amb les tropes que van estar allotjades a la Ciutadella al llarg del temps. Entre aquests materials hi ha elements dels uniformes —com ara botons, sovint amb el nom del regiment—, així com armes i municions. Algunes de les peces més ben conservades es poden veure actualment a la sala d’exposicions de la Ciutadella.

Per saber‑ne més

Bouzas, M., i Palahí, Ll. (2024). La circulación monetaria en época moderna en un espacio militarizado. El caso de la Ciutadella de Roses. Archeologia Post‑Medievale, 28, 327–361.

Burch, J., i Palahí, Ll. (cur.) (2020). La Ciutadella com a espai urbà. Guies del Patrimoni Cultural de Roses, 3.

Burch, J., i Palahí, Ll. (cur.) (2021). La Ciutadella com a espai militar. Les defenses. Guies del Patrimoni Cultural de Roses, 4. Girona: Documenta Universitaria. https://www.documentauniversitaria.media/omp/index.php/crapa/catalog/series/guies

De la Fuente, P. (1998). Les fortificacions reials del golf de Roses en l’època moderna. Papers de Recerca, 3. Roses.