Catégorie : Moderna

A mitjans del segle XVI es va construir la gran fortalesa coneguda avui com la Ciutadella de Roses. Tot i que inicialment el projecte es va encarregar a l’enginyer Luís Pizaño, el disseny definitiu correspon al seu successor, Gian Battista Calvi. Es tracta d’una fortalesa de planta pentagonal, dotada de cinc baluards que reben els noms, d’oest a est, de Sant Joan, Sant Jordi, Sant Andreu, Sant Jaume i Santa Maria.

Els baluards són grans plataformes destinades a allotjar l’artilleria. En aquest tipus de fortificacions el factor clau és que la distància entre els diferents elements defensius permeti cobrir tot el perímetre amb el foc creuat dels canons, evitant qualsevol punt mort per on l’enemic pugui apropar‑se o penetrar.

No va ser fins aproximadament un segle més tard que es va començar a construir una segona línia de defenses exteriors, formada per estructures conegudes com a mitges llunes i revellins, destinades a dificultar encara més l’aproximació dels atacants i a protegir el cos principal de la fortalesa.

El terme ciutadella designa pròpiament una fortalesa construïda a tocar d’una població amb la funció de protegir‑la o controlar‑la. Inicialment, aquest no era exactament el cas de Roses, ja que la fortalesa envoltava completament la vila medieval. Va ser a partir de 1645, quan la vila va ser abandonada i es va iniciar la creació del nou nucli urbà fora del recinte, que els ocupants francesos van començar a referir‑se a la fortalesa com a Ciutadella, nom que ha perdurat fins avui.

Un dels problemes més importants de qualsevol exèrcit era l’alimentació de les tropes, i el pa n’era un element essencial. La seva importància era tal que les fleques militars rebien el nom de forns de munició, ja que, en sentit figurat, l’arma principal era el mateix soldat.

A la Ciutadella es coneix la ubicació de diversos forns de pa. Un dels primers es va construir després del setge de 1645. Es tractava d’un gran forn de planta quadrangular a l’exterior i circular a l’interior, edificat sobre el traçat d’un antic carrer de la vila medieval, situat uns metres més al nord. Aquest forn va ser abandonat a principis del segle XVIII i substituït pels dos que encara es conserven actualment.

Aquests dos forns tenen una forma lleugerament ovalada i estan construïts amb voltes de rajol. No disposaven de cambra de combustió inferior: el foc s’encenia dins la mateixa cambra on posteriorment es col·locava la massa per coure el pa. Aquest sistema permetia elaborar pa negre, preferit per les autoritats militars perquè es conservava millor i trigava més a assecar‑se.

Sota l’edifici dels forns es conserven restes de les antigues cases de la vila medieval i, al fons, un tram de la muralla, equipada amb altes espitlleres.

Després de les guerres napoleòniques, a inicis del segle XIX (1808-1814), la Ciutadella va quedar pràcticament abandonada. Com a sistema defensiu, la fortalesa havia esdevingut obsoleta davant les noves formes de fer la guerra. Així i tot, l’any 1827 es va decidir construir un petit fortí sobre el vell baluard de Sant Joan, amb l’objectiu d’instal·lar una bateria destinada a la defensa de la costa.

El fortí és un recinte de planta quadrangular que reaprofita parcialment els murs de la fortalesa moderna i integra fins i tot elements més antics, com una de les torres i un tram de la muralla medieval. L’estructura disposa de diverses espitlleres, un tipus d’obertura ja antiquat en aquell moment —quan feia segles que no s’utilitzaven arcs o ballestes—, però que probablement servien per ventilar els espais interiors.

A l’interior, el fortí s’organitzava en una sèrie de compartiments allargassats, disposats de manera radial. Actualment, només un d’aquests espais conserva la coberta original, feta amb una volta de canó. Tot indica que el projecte inicial preveia un edifici de dos pisos, però les obres no es van arribar a completar mai.

En època moderna, el sector sud de la vila medieval va ser objecte d’una remodelació profunda. L’objectiu principal era crear un gran espai obert —una plaça— al costat de la casa del governador, adequada a les noves necessitats de la fortalesa.

Per fer‑ho possible, es va enderrocar un tram de la muralla medieval i també les dues cases que ocupaven l’extrem sud del carrer Major. Aquesta operació va generar una gran esplanada que s’estenia fins als talussos de la nova fortalesa. Al mateix temps, a la banda nord de la plaça es va construir un porticat, del qual avui se’n conserven les bases dels pilars i un petit sector del paviment de rierencs. Aquest porticat permetia la connexió directa entre el carrer Major i el carrer Nou.

La plaça quedava delimitada per edificis clau del nou ordre militar. A la banda oest s’hi situava la casa del governador, mentre que a la banda est es va construir un nou edifici polivalent, vinculat a la fortalesa, que complia diverses funcions, entre elles la d’allotjar alguns dels principals oficials de la guarnició.

En aquest procés de transformació, una de les torres de la muralla va ser enderrocada. D’altres, però, van continuar en ús, com la torre situada a la cantonada sud‑est, on es va instal·lar una campana que servia com a sistema d’alarma en cas d’atac. Aquesta torre també acabaria sent enderrocada a finals del segle XVIII.

Les cases situades entre el carrer Nou i la muralla est van quedar molt afectades després de l’abandonament de la vila medieval. A la zona central d’aquest sector, a principis del segle XVIII, s’hi va construir un gran edifici que va tenir usos diversos al llarg del temps.

L’edifici original consistia en una gran nau d’uns set metres d’amplada, amb una sèrie de pilars centrals que sostenien la coberta. La planimetria contemporània indica que aquest espai es destinava a cavallerissa. Al paviment encara es pot observar un canvi en la mida dels rierencs, que marca clarament les zones de circulació separades dels espais destinats als estables.

Poques dècades després, l’edifici va canviar de funció i va ser remodelat per adaptar‑lo com a magatzem de municions, tal com indiquen els plànols militars posteriors. A l’extrem del recinte s’hi va construir una gran sala pavimentada amb rajoles, i adossada a aquesta, una petita estructura de planta quadrangular, probablement destinada a l’emmagatzematge de munició.

Per reduir els riscos en cas d’explosió durant un bombardeig, els murs perimetrals de l’edifici van ser reforçats mitjançant el doblatge de les parets, assolint un gruix d’aproximadament un metre.

Al segle XVII, la vila va ser progressivament abandonada per la població civil. La majoria de les cases van quedar deshabitades i van ser espoliades, és a dir, se’n van extreure els materials constructius per reutilitzar‑los en noves obres dins la fortalesa. En alguns sectors, però, els edificis existents van ser remodelats i adaptats a les noves necessitats militars.

Aquest és el cas de l’illa de cases situada a l’oest del carrer Major. En aquest indret es va construir un llarg edifici que va arribar a ocupar l’espai per on anteriorment passaven alguns carrers orientats d’est a oest, que en aquell moment ja havien perdut la seva funció.

Els plànols militars dels segles XVII i XVIII permeten conèixer l’ús d’alguns d’aquests nous edificis. Una part es destinava a l’allotjament d’oficials de la guarnició, mentre que d’altres tenien funcions diverses relacionades amb la logística militar. La documentació esmenta, per exemple, l’existència d’una fleca i d’altres espais destinats a garantir l’alimentació de les tropes.

Amb el temps, aquests edificis també van ser abandonats i les seves portes d’accés van ser tapiades. Aquestes obertures són fàcilment identificables, ja que els brancals estan construïts amb rajols, mentre que la resta del mur —i el tapiat posterior— és de pedra.

Un tresoret de diners melgoresos Les excavacions arqueològiques d’un dels edificis construïts al carrer Major van permetre recuperar un petit tresoret de monedes. Es tracta d’uns dos‑cents diners melgoresos, datats entre els segles XII i XIV. Aquesta moneda, encunyada al sud de França, era molt apreciada i àmpliament utilitzada en els intercanvis comercials. Les monedes devien guardar‑se dins una petita bossa de cuir. Un incendi va afectar l’estança on es trobaven, va cremar la bossa i l’elevada temperatura va provocar que les peces quedessin parcialment soldades entre si, tal com s’han conservat fins avui.

El comandant de la fortalesa, o governador, així com els principals oficials, disposaven habitualment de residències còmodes i adequades al seu estatus.

L’edifici conegut actualment com la casa del governador sembla haver‑se construït a partir de la fusió de diverses cases de la vila medieval. Va ser utilitzat com a residència del comandant de la plaça durant la segona meitat del segle XVII. Posteriorment, l’edifici va quedar abandonat, i el cap de la plaça va traslladar la seva residència a un altre immoble situat a tocar del portal de Mar, del qual avui no se’n conserva cap resta.

Es tracta d’un edifici de planta quadrangular, amb la porta principal orientada a l’est. Alguns dels murs exteriors, especialment el del sector oest, presenten un perfil atalussat, pensat com a protecció davant l’impacte de projectils d’artilleria. Als sectors nord i oest s’hi van afegir posteriorment altres construccions, utilitzades respectivament com a cavallerissa i com a magatzem per emmagatzemar palla.

A l’interior, l’edifici s’organitzava al voltant d’un pati central, que proporcionava llum a les estances i on se situava l’escala d’accés al primer pis. A la banda sud del conjunt s’hi recolza una plataforma quadrangular singular, que funcionava com a terrassa i que es va construir aprofitant el traçat de l’antiga muralla medieval.

Tot i que originàriament el terme arsenal designava els espais destinats a la construcció de vaixells de guerra, en època moderna el concepte es va estendre per referir‑se també als magatzems on es guardava i es reparava l’armament d’una fortalesa.

L’arsenal de Roses es va construir al segle XVI aprofitant un angle de la vella muralla medieval, utilitzant‑ne el gruix com a element de protecció en cas de bombardeig. Es tracta d’un edifici de planta quadrangular, amb una porta principal d’arc de mig punt situada a la banda est.

L’edifici disposava d’un primer pis amb paviment de fusta i es cobria amb una teulada a doble vessant, sostinguda per una doble filera de pilars de planta quadrangular. Tot indica que, en origen, la majoria de les obertures eren espitlleres, és a dir, finestres estretes i allargades, més amples a l’interior que a l’exterior. Aquest tipus d’obertura, habitual en l’arquitectura militar medieval, permetia originàriament disparar amb arcs o ballestes. En el cas de l’arsenal, però, sembla que la seva funció principal era permetre l’entrada de llum i, alhora, evitar l’entrada de guspires en cas de bombardeig, que haurien pogut provocar l’explosió de la munició emmagatzemada.

Posteriorment, a la banda de migdia, s’hi va afegir un segon magatzem de planta allargada. Al llarg de la seva existència, l’edifici va patir diverses reformes, com ara l’obertura de noves portes i de finestrals de dimensions més altes al pis superior.