L’edifici termal i el seu entorn van ser profundament remodelats al segle IV d.n.e. En aquest moment, ocupant tota l’ala sud del conjunt, s’hi va construir una factoria dedicada a la producció de derivats del peix, com ara salses i conserves. Aquesta instal·lació industrial va aprofitar espais de les antigues termes, reconvertint algunes de les banyeres en dipòsits per al tractament del peix, i alhora va ampliar l’edifici cap al sector est.
L’espai central de la factoria estava format per una gran sala de planta quadrangular amb cinc dipòsits, on el peix, un cop trossejat, es deixava macerar i es conservava en salmorra, és a dir, en aigua saturada de sal. Posteriorment, el producte final s’envasava en àmfores per a la seva distribució i comercialització. Les restes de peixos recuperades a la factoria confirmen aquesta activitat de producció de salaons, amb un predomini clar de la tonyina, però també amb la presència d’altres espècies, com el dofí.
En època romana, les salses de peix —com el garum— i els productes de peix en salaó constituïen elements essencials de la dieta i eren àmpliament comercialitzats arreu de l’Imperi romà. Aquest tipus de factories es distribuïen al llarg de tota la costa mediterrània, amb concentracions especialment importants en alguns indrets, com les grans instal·lacions documentades a la costa de l’actual Andalusia.
L’activitat d’aquesta factoria es va mantenir, com a mínim, fins al segle VI d.n.e., tot i que en aquesta fase final es detecta una reducció de l’espai ocupat i, probablement, del volum de producció. De fet, una part de la factoria de salaons es va abandonar aproximadament un segle després de la seva construcció, i en alguns sectors s’han identificat usos funeraris, amb enterraments practicats dins de l’antic recinte industrial.
1 Planta de la factoria de salaons. Font: CRAPA.2 Restitució de la factoria de salaons. Font: D. Vivó.
Les monedes
Un testimoni especialment rellevant de l’activitat comercial de la Roses romana, així com del funcionament d’aquest edifici portuari, és la gran quantitat de moneda de bronze que s’hi ha recuperat. En total, les excavacions arqueològiques han documentat més de 800 monedes a la Ciutadella de Roses, datades entre els segles IV i VI d.n.e.
La pràctica totalitat d’aquestes peces correspon a moneda de bronze, és a dir, la de menor valor, però també la més utilitzad
a en les transaccions quotidianes. Un nombre molt elevat d’aquestes monedes es concentra precisament a l’interior de l’edifici portuari, fet que reforça la interpretació d’aquest espai com un àmbit d’intensa activitat econòmica.
Cal destacar que les monedes més modernes que es poden datar amb seguretat són dues peces bizantines de la primera meitat del segle VI, emeses a nom de l’emperador Justinià I, que marquen el moment final de l’activitat documentada en aquest sector.
Les excavacions arqueològiques han posat al descobert, en aquest sector, un edifici relacionat amb l’activitat portuària de la Roses d’època romana. Es tracta d’un gran conjunt arquitectònic amb una planta en forma de U, dins del qual es distingeixen clarament dues zones funcionals.
Una de les ales es destinava, probablement, a l’emmagatzematge de productes i mercaderies procedents de diversos punts del territori i de la Mediterrània. A l’altra ala s’hi localitzava un edifici termal.
Els edificis de banys, o termes (balnea en llatí), constituïen un element fonamental de la cultura romana. Les termes no eren només un espai dedicat a la higiene corporal, sinó també un lloc de relació social. En el cas d’aquest edifici portuari, datat al segle II d.n.e., l’accés es feia a través d’una porta situada al costat est. Al centre del conjunt hi havia un petit pati o palestra, destinat als exercicis gimnàstics previs al bany.
Des d’aquest espai s’accedia a les diferents sales del recorregut termal: l’apodyterium, o vestidor; el frigidarium, destinat als banys freds, i el caldarium, reservat als banys calents. Aquesta darrera sala disposava d’una piscina de planta semicircular, escalfada mitjançant un forn o praefurnium. L’aigua es captava a través de pous que aprofitaven cursos d’aigua subterranis que circulaven per sota de l’edifici.
Aquest esquema arquitectònic es repeteix en nombrosos jaciments del territori gironí i d’altres regions de l’Imperi romà. Cal destacar, a més, que les termes són un tipus d’edifici sovint documentat en àrees portuàries, ja que permetien als mariners i viatgers descansar i netejar‑se després de llargues travessies marítimes.
1 Piscina semicircular del caldarium en el moment de la seva excavació. El mur que la cobreix correspon a la factoria de salaons. Font: J. M. Nolla.2 Planta de les termes. 1 gimnàs (palestra); 2 vestidor (apodyterium); 3 sala de banys freds (frigidarium); 4 sala de banys calents (caldarium); 5 forn (praefurnium). Font: CRAPA.3 Treballs d’excavació de les termes (any 1980). Font: J. M. Nolla.
Pels volts de l’any 195 a.n.e. la colònia grega de Rhode va ser abandonada. Les dades arqueològiques indiquen que la zona costanera va quedar deshabitada o ocupada només per una població molt dispersa i reduïda. En canvi, les restes de vaixells enfonsats al cap de Creus i els materials recuperats a la badia demostren que les platges de Roses es continuaven utilitzant com a punt de fondeig per a vaixells que encara transitaven per les rutes comercials de la Mediterrània occidental.
Les troballes d’època romana i tardoantiga s’estenen per tota la Ciutadella: edificis industrials d’època romana (A, B), església funerària (C), cementiri (D, E) i poblat d’època visigoda (segles VI‑VII) (E, F). Font: CRAPA.
Les dades aportades per l’arqueologia permeten establir que va ser a partir del segle II d.n.e., és a dir, uns quatre‑cents anys després de l’abandonament de la colònia grega, quan es va construir un nou assentament de certa entitat a la zona de la platja. Molt probablement s’hi va desenvolupar un vicus romà, equiparable a un petit nucli de població, del qual actualment només es coneixen tres edificis. D’un d’aquests edificis se’n conserven únicament alguns murs, mentre que els altres dos corresponen clarament a construccions amb funcions industrials i comercials. Tots tres es van edificar sobre la platja (A, B), i un d’ells disposava ja al segle II d’unes petites termes o banys públics (A).
Les termes eren un edifici habitual en les poblacions romanes i resultaven especialment rellevants en els barris portuaris, ja que permetien la higiene i el descans de mariners i viatgers. L’enginyer responsable de la construcció de la fortalesa moderna de la Ciutadella, Gian Battista Calvi (segle XVI), esmenta que, durant l’execució dels fonaments d’un dels baluards —el de Sant Jaume—, es van localitzar diversos murs i mosaics, que va interpretar com a restes d’unes antigues termes.
Aquest petit hàbitat, estretament vinculat al mar a través de la pesca i del comerç, va anar creixent de manera progressiva. Les excavacions arqueològiques han permès identificar com, al segle IV, l’antic edifici de banys (A) es va transformar en una factoria de salaons (fitxa 1) i, paral·lelament, se’n va construir una altra a l’edifici situat a l’oest (B). Es tracta d’indústries dedicades al processament del peix per a la fabricació de conserves i salses.
Ubicació de les restes de l’església funerària i part de la necròpolis situada al seu entorn. Font: CRAPA.
Les excavacions han proporcionat milers de fragments d’envasos de terrissa —principalment àmfores— i altres ceràmiques procedents de diversos punts de la Mediterrània: des del sud de la península Ibèrica i el nord d’Àfrica fins a la zona grega i el Pròxim Orient. A més, s’hi han recuperat més de mil monedes d’època romana. Aquest conjunt de materials posa de manifest la importància comercial de l’establiment de Roses en època romana i la seva integració en algunes de les rutes comercials més rellevants de la Mediterrània.
Als edificis industrials cal afegir‑hi una altra construcció de gran interès. A la part alta del turó, sota l’actual monestir de Santa Maria, es conserven les restes d’una petita església funerària (cella memoriae), probablement construïda al segle IV (C).
Sector nord del claustre, amb un enterrament en àmfora (1) i un sarcòfag (2) d’època tardoantiga. Al centre, un pilar (3) que formaria part del complex de l’església funerària. Font: CRAPA.
Les excavacions arqueològiques realitzades a mitjan segle XX van permetre identificar‑ne la capçalera i part de la nau, situades sota l’absis sud de l’actual església. Intervencions més recents han confirmat que aquest edifici formava part d’un complex funerari molt més extens, que ocupava gairebé tota la superfície de l’actual monestir.
Al voltant d’aquest edifici es va desenvolupar un ampli cementiri que s’estenia pel vessant oriental del turó, per tota la zona est de l’actual fortalesa (D) i que, fins i tot, anava més enllà.
Les excavacions han documentat més d’un centenar de tombes de tipologies diverses: des de grans sarcòfags de pedra fins a simples fosses excavades al sòl, passant per tombes en forma de caixa amb parets de pedra o lloses (cistes) i enterraments en àmfora. Les circumstàncies històriques han permès que, gràcies a una inscripció funerària, es pugui conèixer el nom d’un dels antics habitants de Roses: un infant anomenat Maximus, que va morir amb només un any i sis mesos d’edat.
Fins fa poc es pensava que, després dels moments de prosperitat dels segles V i VI, el vicus de Roses s’havia abandonat completament. Tanmateix, les excavacions arqueològiques recents han demostrat que, com a mínim durant els segles VI i VII, el lloc va continuar habitat, tot i que amb una organització i una manera de viure diferents. La caiguda de l’Imperi romà i l’arribada dels visigots van comportar canvis profunds en l’estructura social i en les formes d’ocupació de l’espai.
Conjunt d’enterraments localitzats a la zona situada a l’est del monestir. Font: MAC-Girona.
Els antics edificis construïts amb murs de pedra i morter van ser abandonats i, en alguns casos, destruïts, possiblement després d’un incendi del qual no es pot determinar si va ser causat per un episodi violent o accidental. Progressivament, es va configurar una nova població amb edificacions més modestes, aixecades amb murs de pedra lligada amb fang, que l’arqueologia permet conèixer cada vegada amb més detall. Algunes d’aquestes noves construccions es van edificar sobre les restes dels antics edificis industrials (A, B), però també s’estenien pels vessants del turó (E) i per la zona baixa, a l’espai que avui correspon a la plaça d’armes (F). El que sí que va continuar en ús va ser l’església i el cementiri, que fins i tot va créixer en extensió, arribant puntualment fins al vessant oest del turó. Les troballes de ceràmiques procedents de fora del territori indiquen que els contactes comercials amb altres zones de la Mediterrània es van mantenir, tot i que amb una intensitat molt menor i de manera més limitada.
Inscripció funerària dedicada a l’infant Maximus, datada al segle VI. Font: MAC-Girona.Restes d’edificis d’època visigoda (segles VI‑VII) localitzats a l’actual plaça d’armes. Font: Manel Casanovas, MAC-Girona.
Els enterraments en àmfora
Una de les peculiaritats dels cementiris d’època romana, sobretot a partir del segle iii, és la pràctica dels enterraments en àmfora. Aquestes se seccionaven per la part superior o pel peu, s’hi col·locava el difunt a l’interior i posteriorment es tornaven a tancar, com si es tractés d’un petit taüt. Aquesta tipologia d’enterrament es feia servir especialment per a infants, tot i que també s’hi podien enterrar persones adultes; en aquests casos, normalment s’utilitzaven dues o més àmfores.
A Roses, la majoria de les tombes en àmfora corresponen a infants. Cal destacar que una part significativa d’aquests enterraments s’ha localitzat sota l’ala sud del claustre del monestir, en un espai que durant un període determinat sembla haver estat reservat específicament per a aquesta pràctica funerària.
