Un paisatge que canvia al llarg de la història
Per poder entendre la història de Roses és essencial conèixer el territori on s’han construït els assentaments humans i els grans canvis que el paisatge ha experimentat al llarg del temps.
Una de les primeres coses que es perceben en arribar a Roses és que la seva gran badia es troba protegida dels vents del nord —la tramuntana— i de l’est —el llevant—, que a la zona de l’Empordà solen bufar amb força. Aquest fet resultava de gran utilitat per als vaixells que navegaven en direcció nord i havien de travessar el cap de Creus, una zona on la mala mar és habitual. En cas de temporal, podien refugiar‑se a la badia i esperar que el temps millorés. Per protegir les embarcacions més petites, aquestes es treien a terra i es disposaven sobre la sorra de la platja, tal com encara es fa avui en algunes platges amb les barques de pesca. Els vaixells de més calat, en canvi, podien fondejar directament a la badia.
Roses també era un indret idoni per a l’aprovisionament, ja que tot un seguit de petites rieres proporcionaven aigua dolça a les tripulacions.
Aquest conjunt de condicions ha marcat bona part de la història de Roses i l’ha convertit, al llarg del temps, en un port ideal, no només per al comerç, sinó també, en determinades èpoques, des del punt de vista militar, atesa la seva proximitat al Pirineu i a la costa francesa.
Un altre element clau són els canvis produïts en l’entorn, és a dir, en el paisatge. Habitualment es considera que l’entorn i l’orografia influeixen de manera decisiva en la tria dels llocs on s’estableixen els assentaments humans, i en pocs indrets aquesta afirmació és tan certa com a Roses. El problema és que el paisatge actual és molt diferent del que es van trobar els grecs. I no només això: l’entorn en què van viure els grecs al segle iv a.n.e. era diferent del paisatge medieval, i aquest no coincidia amb el del segle xvi, quan es va construir la Ciutadella. Per tant, un dels grans reptes per al visitant és comprendre i visualitzar aquests profunds canvis que s’han produït en el paisatge al llarg del temps.
L’aportació de sorres que, al llarg del temps, han anat dipositant les diverses rieres i torrents de la zona ha provocat una acumulació progressiva de sediments i, com a conseqüència, un desplaçament gradual de la línia de costa en direcció sud. Aquest procés va fer que els nous establiments humans s’anessin situant cada vegada més en aquesta direcció, cercant sempre la proximitat a la platja.
Al segle iv a.n.e., en el moment en què una comunitat grega va decidir fundar una petita colònia, el paisatge no tenia res a veure amb l’actual. El petit turó de Santa Maria, on avui se situa el monestir, era aleshores una elevació que s’endinsava pràcticament dins el mar, flanquejada per dos cursos fluvials: la riera de la Trencada, a l’oest, i el rec Fondo, a l’est. La línia de platja se situava pràcticament als peus d’aquesta elevació, a uns dos‑cents cinquanta metres més al nord que en l’actualitat.
Evolució de la línia de costa a la zona de Roses entre el 500 a.n.e. i l’actualitat.
En època romana, sis segles més tard, la línia de costa ja s’havia desplaçat cap al sud, i el vell moll construït pels grecs havia quedat obsolet, separat uns vint metres de l’aigua, fins que va acabar cobert per un edifici de tipus industrial (fitxa 1). Tanmateix, l’exemple més clar d’aquest procés es pot observar al segle xvi, moment de la construcció de la fortalesa de la Ciutadella. La muralla sud es va edificar a tocar del mar. Només cal observar‑ne la cara exterior per comprovar que encara s’hi conserven, adossades al mur, unes grans anelles de ferro que funcionaven com a amarradors per als vaixells. Això indica que l’espai on avui se situa l’avinguda Rhode, principal accés a Roses, era mar al segle xvi.
Anella per amarrar un vaixell conservada a la muralla sud de la Ciutadella.
Hi ha encara un darrer element que ha condicionat de manera decisiva la història del poblament de Roses. Tota la zona situada a l’oest de l’actual fortalesa de la Ciutadella estava ocupada per una extensa àrea de maresmes i aiguamolls, que dificultaven la penetració cap a l’interior. Aquesta circumstància feia de Roses un indret especialment adequat per arribar‑hi per mar i fondejar‑hi vaixells, fins i tot més favorable que la veïna Empúries, situada uns quilòmetres més al sud. En canvi, la comunicació amb l’interior era molt més complexa, fet que dificultava l’establiment de llaços i rutes comercials cap a la plana empordanesa i la ciutat de Girona.
Plànol de 1645 en què s’aprecia el territori a l’entorn de Roses, un paisatge de rieres i aiguamolls.
Per saber‑ne més
Bouzas, M., Burch, J., Julià, R., Palahí, Ll., Pons, P., i Solà, I. (2023). Changes and transformations on the coast using the example of Roses (Alt Empordà, Catalonia). Land, 12. https://www.mdpi.com/2073-445X/12/12/2104
Puig, A. M. (2012). La problemàtica de l’entorn periurbà de Rhode. A C. Belarte i R. Plana (coord.), El paisatge periurbà a la Mediterrània occidental durant la protohistòria i l’antiguitat (p. 83–98). https://recercat.cat/handle/2072/231093#page=1
